El Parc Nacional dels boscos del Casentino, que comprèn 38.000 hectàrees entre la Toscana i l’Emilia Romagna, presenta una peculiar proposta de senderisme dirigida als caminants més atents, disposats a deixar-se endur per les sensacions i que porta per títol: “Il sentiero delle Foreste Sacre.” Es tracta d’un recorregut dividit en set etapes que passa pels boscos del parc, resseguint les carenes i els vessants obacs de les muntanyes dels Apenins centrals, tot creuant eremitoris, monestirs i santuaris. Per tant, és una oferta dirigida a persones que vulguin viure i sentir els vincles entre la natura i l’espiritualitat ja que el sender transcorre per fagedes, avetoses i, a la vegada, et convida a seguir les passes que van fer sants com Sant Romulad de Ravenna, Sant Francesc d’Assís i monjos benedictins, camaldulencs o franciscans. Aquestes dues darreres ordes encara són presents al territori.
Aquest text té la voluntat de centrar-se només en dos espais on la unió entre la natura i l’espiritualitat és més intensa. Es tracta de l’Eremitori i Monestir de Camaldoli i del santuari franciscà de La Verna.
A Camaldoli, Sant Romuald, a partir de la donació que el bisbe d’Arezzo va fer-li d’un terreny solitari al cor dels Apenins, va crear al segle XI l’orde de la Camaldula, -que segueix la regla de Sant Benet- amb la particularitat que primer va crear-se l’eremitori i més tard el monestir. Actualment hi ha monjos en tots dos espais. Aquesta comunitat atorgava al bosc un notable paper espiritual ja que sant Romuald va tenir un revelador i decisiu somni recolzat en un avet. Des de bon principi l’espai monacal es va dividir en dues zones, la monacal i l’eremítica.
L’eremítica es va convertir en un desert verd per a l’experiència mística i, des del punt de vista forestal, en una reserva forestal integral ja que l’accés estava limitat a l’eremitori. No se’n feia cap tipus d’aprofitament, tret de recollir la llenya dels arbustos i branques seques per escalfar-se i cuinar. D’altra part, l’avet es va convertir pel seu desenvolupament piramidal, vertical i el caràcter perennifoli de les fulles, en l’arbre de l’eremita i en un referent d’elevació espiritual.
Cal assenyalar que la zona eremítica estava delimitada per una corona d’avets i creus per tal de prohibir-ne l’accés i garantir el silenci i la soledat. Per aquest simbolisme i per l’elevat valor econòmic dels troncs, els monjos van afavorir l’avet, en detriment del faig , al llarg dels segles. Avui dia l’eremitori segueix funcionant com a tal i darrere les cases dels monjos apareixen els avets amb els seus troncs grisencs i la seva capçada cònica i verda. A la resta de l’espai forestal del monestir sí que s’hi podien dur a terme aprofitaments.
Recordem que un dels principis de les comunitats benedictines o cistercenques era l’autosuficiència. Per tant, assegurar la persistència de la massa forestal era clau pel cenobi, així podien assegurar-se el forniment de fusta i llenya anual ja fos per al seu ús o per a la venda. A les primeres constitucions de l’orde camaldulenc, del segle XIII, ja apareix el concepte de custodiar i gestionar el bosc.
El santuari franciscà de la Verna situat a 1283 metres d’altitud, en el mont Penna, deu la seva fundació a una donació que el senyor feudal Orlando Cattani va fer a Sant Francesc a principis del segle XIII. Entre les grutes, els faigs i els avets monumentals de la porció de muntanya que van rebre els franciscans, el sant va trobar espais de pregària i recolliment.
El 1224 Sant Francesc, ja en els darrers anys de la seva vida, demanà a Déu, des d’una de les balmes de La Verna, rebre els estigmes, és a dir, els senyals que va deixar sobre el cos la crucificació de Jesús per tal de sentir-se més unit a Jesucrist. Sant Bonventura ho explica en la biografia del sant anomenada, Llegenda Major: ”De cop van començar a obrir-se a les seves mans i als seus peus els senyals que van deixar els claus... i, al costat del cos, el senyal que va deixar la llança.”
Per tant, caminar pel santuari de la Verna i endinsar-se pels camins que davallen vers les grutes i balmes que formen grans blocs de pedra d’aquesta muntanya, ens permet reviure un dels moments més místics i simbòlics de la vida del sant com fou el de la rebuda dels estigmes de la passió de Crist.
En el camí vers el santuari i just abans d’entrar-hi, neixen diversos camins que ens permeten passejar per la fageda monumental del mont Penna. Entremig dels faigs -de grans dimensions- també apareixen avets monumentals.
El més espectacular, mesurat pels tècnics del parc, fa 52,13 metres d’alçada i està considerat l’arbre autòcton més alt d’Itàlia. Està dedicat al beat Carlo Acutis. Cal assenyalar que per als franciscans, el bosc era un espai de pregària i silenci i la seva gestió no forma part dels objectius de l’orde. El resultat és que quan aquest bosc passà a integrar-se al patrimoni forestal de l’estat italià, presentava un notable estat de conservació, fet que va afavorir la seva declaració com a reserva forestal, tant pels seus valors naturals com espirituals.
Per tot plegat, visitar tant el camí dels boscos sagrats com aturar-se a Camaldoli o La Verna ens permet viure plenament la unió entre naturalesa i espiritualitat que aquests santuaris naturals atresoren dins seu des de fa segles.
