Audiència General 6 de novembre 2024
Paraules pronunciades abans de començar l'Audiència General
He volgut saludar la Mare de Déu dels Desemparats, la Mare de Déu que cuida els pobres, la patrona de València, València que pateix tant, i també altres parts d’Espanya, però sobretot València, que està coberta per l’aigua i pateix. He volgut que fos aquí, la patrona de València. Aquesta petita imatge que els mateixos valencians em van regalar. Avui, de manera especial, preguem per València i per altres zones d’Espanya que estan patint per l’aigua.
Cicle de Catequesi. L’Esperit i l’Esposa. L’Esperit Sant guia el poble de Déu a trobar Jesús la nostra esperança.
12. “L’Esperit intercedeix per nosaltres”. L’Esperit Sant i la pregària cristiana.
Estimats germans i germanes, bon dia!
L’acció santificadora de l’Esperit Sant, a més d’actuar a través de la Paraula de Déu i dels Sagraments, s’expressa en la pregària, i és a això que volem dedicar la reflexió d’avui: la pregària. L’Esperit Sant és al mateix temps subjecte i objecte de la pregària cristiana. És a dir, Ell és el que fa la pregària i Ell és el que es dona per la pregària. Nosaltres preguem per rebre l’Esperit Sant i rebem l’Esperit Sant per poder pregar de debò, és a dir com a fills de Déu, no com esclaus. Pensem una mica això: pregar de fills de Déu, no d’esclaus. S’ha de pregar sempre amb llibertat. “Avui haig de demanar això, això, això, això, perquè jo he promès això, això, això… si no aniré a l’infern!”. No, això no és pregària. La pregària és lliure. Tu pregues quan l’Esperit t’ajuda a pregar. Tu pregues quan sents en el cor la necessitat de pregar; i quan no sents res, atura’t i pregunta’t: perquè no sento el desig de pregar, què passa en la meva vida? Sempre, l’espontaneïtat en la pregària és el que ens ajuda més. Això vol dir pregar com a fills, no com a esclaus.
En primer lloc, hem de pregar per rebre l’Esperit Sant. Hi ha, en aquest sentit, una paraula ben precisa de Jesús en l’Evangeli: "Si vosaltres, doncs, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, quan més el vostre Pare del cel donarà l’Esperit Sant als que l’hi demanin!" (Lc 11,13). Cadascú, cadascú de nosaltres, sabem donar als petits les coses bones, siguin els fills, o els nets o els amics. Els més petits sempre reben coses bones de nosaltres. I com el Pare no ens donarà l’Esperit a nosaltres? Això ens anima i podem tirar endavant. En el Nou Testament veiem l’Esperit Sant baixant sempre durant la pregària. Baixa sobre Jesús en el baptisme al Jordà, mentre "estava pregant" (Lc 3,21); i baixa en la Pentecosta sobre els deixebles, mentre "estaven perseverants i units en la pregària" (Act 1,14).
És l’únic “poder” que tenim sobre l’Esperit de Déu. El poder de la pregària: ell no resisteix a la pregària. Preguem i ve. A la muntanya del Carmel els falsos profetes de Baal – recordeu aquell passatge de la Bíblia – es van agitar per invocar el foc del cel sobre el seu sacrifici, però no va passar res, perquè eren idòlatres, adoraven un déu que no existeix; Elies es va posar a pregar i el foc va baixar i va consumir l’holocaust (cf. 1 Re 18,20-38). L’Església segueix fidelment aquest exemple: sempre té en els seus llavis la imploració “Vine! Vine!” cada vegada que s’adreça a l’Esperit Sant, “vine!”. I ho fa sobretot en la Missa perquè baixi com la rosada i santifiqui el pa i el vi per al sacrifici eucarístic.
Però hi ha també l’altre aspecte, que és el més important i encoratjador per a nosaltres: l’Esperit Sant és qui ens dona la veritable pregària. Sant Pau afirma això: "L’Esperit ve per ajudar la nostra debilitat; no sabem com hem de pregar correctament, sinó que l’Esperit mateix intercedeix amb gemecs inexprimibles; i qui sondeja els cors sap què vol l’Esperit, perquè ell intercedeix pels sants segons els designis de Déu" (Rm 8,26-27).
És veritat, nosaltres no sabem pregar, no en sabem. N’hem d’aprendre cada dia. El motiu d’aquesta feblesa de la nostra pregària s’expressava en el passat amb una sola paraula, usada de tres maneres diverses: com a adjectiu, com a substantiu i com a adverbi. És fàcil de recordar, fins i tot per als que no saben llatí, i val la pena tenir-ho en compte, perquè conté tot un tractat per ell sol. Nosaltres éssers humans, deia aquella dita, “mali, mala, male petimus”, que vol dir: sent dolents (mali), demanem coses equivocades (mala) i de manera equivocada (male). Jesús diu: «Busqueu primer el regne de Déu i la resta us serà donada de més a més» (Mt 6,33); nosaltres en canvi busquem primer el de més a més, és a dir els nostres interessos – tantes vegades! –, i ens oblidem completament de demanar el regne de Déu. Demanem al Senyor el Regne, i tot ve amb ell.
L’Esperit Sant ve, sí, per ajudar la nostra debilitat, però fa una cosa molt més important: ens certifica que som fills de Déu i posa en els nostre llavis el crit: "Pare!" (Rm 8,15; Gal 4,6). Nosaltres no podem dir “Pare, Abba” sense la força de l’Esperit Sant. La pregària cristiana no és l’home que des d’un extrem del telèfon parla a Déu que és a l’altre extrem, no, és Déu qui prega en nosaltres! Preguem a Déu a través de Déu. Pregar és posar-se dintre de Déu i que Déu entri dintre de nosaltres.
És precisament en la pregària que l’Esperit Sant es revela com a “Paràclit”, és a dir advocat i defensor. No ens acusa davant del Pare, sinó que ens defensa. Sí, ens defensa, ens convenç del fet que som pecadors (cf. Jn 16,8), però ho fa per poder-nos fer assaborir la joia de la misericòrdia del Pare, no per destruir-nos amb estèrils sentiments de culpa. Fins i tot quan el nostre cor ens retreu alguna cosa, Ell ens recorda que "Déu és més gran que el nostre cor" (1 Jn 3,20). Déu és més gran que el nostre pecat. Tots som pecadors… Pensem: potser algun de vosaltres – no ho sé – té tanta por per les coses que ha fet, té por de ser recriminat per Déu, té por de tantes coses i no arriba a trobar la pau. Posa’t a pregar, crida l’Esperit Sant i Ell t’ensenyarà a demanar perdó. I sabeu una cosa? Déu no sap molta gramàtica i quan nosaltres li demanem perdó, no ens deixa acabar! “Per…” i allà no ens deixa acabar la paraula perdó. Ell ens perdona primer, ens perdona sempre, està sempre al costat nostre per perdonar-nos, abans que nosaltres acabem la paraula “perdó”. Diem “per…” i el Pare ens perdona sempre.
L’Esperit Sant intercedeix per nosaltres i ens ensenya també a intercedir, al seu torn, pels germans; ens ensenya la pregària d’intercessió: pregar per aquesta persona, pregar per aquell malalt, per aquell que és a la presó, pregar…; pregar també per la teva sogra, i pregar sempre, sempre. Aquesta pregària és particularment agradable a Déu perquè és la més lliure i desinteressada. Quan tothom prega per tothom, passa – ho deia Sant Ambrosi – que tothom prega per tothom; la pregària es multiplica. La pregària és així. Aquí hi ha una tasca tan preuada i necessària en l’Església, en particular en aquest temps de preparació per al Jubileu: unir-nos al Paràclit que “intercedeixi per tots nosaltres segons els plans de Déu”.
Però no pregueu com els lloros, per favor! No digueu “bla, bla, bla…”. No. Digues: “Senyor”, però digues-ho amb el cor. “Ajuda’m, Senyor”, “T’estimo, Senyor”. I quan pregueu el Pare Nostre, pregueu “Pare, Tu ets el meu Pare”. Pregueu amb el cor i no amb els llavis, no feu com els lloros.
Que l’Esperit ens ajudi en la pregària, que tant la necessitem! Gràcies.
Traducció: Josep M. Torrents
