Audiència General 23 d’octubre 2024
Cicle de Catequesi. L’Esperit i l’Esposa. L’Esperit Sant guia el poble de Déu a trobar Jesús la nostra esperança.
10. “L’Esperit, do de Déu”. L’Esperit Sant i el sagrament del matrimoni
Estimats germans i germanes, bon dia!
Vàrem explicar l’última vegada el que proclamem de l’Esperit Sant en el credo. La reflexió de l’Església, però, no s’atura en aquella breu professió de fe. Continua, tant a Orient com a Occident, a través de l’obra dels grans Pares i Doctors. Avui, en particular, voldríem recollir algunes molles de la doctrina de l’Esperit Sant desenvolupada en la tradició llatina, per veure com il·lumina tota la vida cristiana i de manera particular el sagrament del matrimoni.
El principal artífex d’aquesta doctrina és sant Agustí, que va desenvolupar la doctrina sobre l’Esperit Sant. Parteix de la revelació que "Déu és amor" ( 1Jn 4,8). Ara l’amor pressuposa que hi ha un que estima i un que és estimat i l’amor mateix que els uneix. El Pare és, en la Trinitat qui estima, la font i el principi de tot; el Fill és qui és estimat, i l’Esperit Sant és l’amor que els uneix. El Déu dels cristians doncs és un Déu “únic”, però no solitari; la seva unitat és una unitat de comunió, d’amor. En aquesta línia, algú ha proposat anomenar l’Esperit Sant, no “la tercera persona” singular de la Trinitat, sinó més aviat “la primera persona del plural”. Ell, en unes altres paraules, és el Nosaltres, el Nosaltres diví del Pare i del Fill, el vincle d’unitat entre diferents persones, el mateix principi de la unitat de l’Església, que és precisament un “únic cos” que resulta de diverses persones.
Tal com us ho he dit, avui m’agradaria reflexionar amb vosaltres en particular sobre el que l’Esperit Sant ha de dir a la família. Què podria tenir a veure l’Esperit Sant amb el matrimoni, per exemple? Molt, potser l’essencial, i miro d’explicar el perquè! El matrimoni cristià és el sagrament del fer-se un do, l’un per l’altre, de l’home i de la dona. Això és el que va pensar el Creador quan "va crear l'home a imatge seva […]: home i dona els va crear" (Gen 1,27). La parella humana és per això la primera i més elemental realització de la comunió d’amor que és la Trinitat.
Els esposos també haurien de formar una primera persona plural, un “nosaltres”. Estar l’un davant de l’altre com un “jo” i un “tu”, i estar davant la resta del món, inclosos els fills, com un “nosaltres”. Que n’és de bonic de sentir una mare que diu als fills: "El teu pare i jo…", com va dir Maria a Jesús, quan el van trobar quan tenia dotze anys en el temple ensenyant als Doctors (cf. Lc 2,48), i sentir un pare que diu: "La teva mare i jo", com si fossin un únic subjecte. Quant necessiten els fills aquesta unitat – el pare i la mare junts -, unitat dels pares i com pateixen quan no hi és! Com pateixen els fills pels pares que se separen, quant pateixen!
Per correspondre a aquesta vocació, però, el matrimoni necessita el suport d’Aquell que és el Do, o més aviat el lliurament d’un mateix per excel·lència. Allà on entra l’Esperit Sant, la capacitat de donar-se reneix. Alguns Pares de l’Església afirmaven que, essent el do mutu del Pare i del Fill en la Trinitat, l’Esperit Sant és també el motiu de l’alegria que hi ha entre ells, i no han tingut por d’utilitzar, parlant-ne, la imatge dels gestos propis de la vida conjugal, com el petó i l’abraçada.
Ningú diu que aquesta unitat sigui un objectiu fàcil, i menys en el món actual; però aquesta és la veritat de les coses com les ha pensades el Creador i, per tant, estan en la seva naturalesa. Per descomptat, pot semblar més fàcil i més ràpid construir sobre la sorra que sobre la roca; però Jesús ens diu quin és el resultat (cf. Mt 7,24-27). En aquest cas, doncs, ni tan sols ens cal la paràbola, perquè les conseqüències dels matrimonis construïts sobre la sorra estan, malauradament, a la vista dels ulls de tots i són sobretot els fills els qui en pateixen les conseqüències. Els fills pateixen la separació o la manca d’amor dels pares! A tants esposos se’ls hauria de repetir el que Maria va dir a Jesús, a Canà de Galilea: "No tenen vi" (Jn 2,3). L’Esperit Sant és qui segueix fent, a nivell espiritual, el miracle que va fer Jesús en aquella ocasió, és a dir canviar l’aigua de la rutina en una nova alegria d’estar junts. No és una il·lusió pietosa: és el que l’Esperit Sant ha fet en tants matrimonis, quan els esposos es decideixen a invocar-lo.
No estaria malament, doncs, que al costat de les informacions de caràcter jurídic, psicològic i moral que es donen, en la preparació dels promesos al matrimoni s’aprofundís en aquesta preparació “espiritual”, l’Esperit Sant que fa la unitat. “No posis ni un dit entre la muller i el marit”, diu un proverbi italià. En canvi, hi ha un “dit” que cal posar entre la muller i el marit, i és precisament el “dit de Déu”: és a dir l’Esperit Sant!
Traducció: Josep M. Torrents
