Audiència General 28 d’agost 2024
Catequesi. Mar i desert.
Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui ajorno la catequesi habitual i m’agradaria aturar-me amb vosaltres i pensar en les persones que – en aquest moment – estan travessant mars i deserts per arribar a una terra on poder viure en pau i seguretat.
Mar i desert: aquestes dues paraules surten en tants testimonis que rebo, tant de persones migrants, com de persones que es comprometen a ajudar-los. I quan dic “mar”, en el context de les migracions, em refereixo també als oceans, llacs, rius, totes les traïdores masses d’aigua que tants germans i germanes d’arreu del món es veuen obligats a creuar per arribar al seu destí. I “desert” no és només el de sorra i dunes, o rocosos, sinó també aquells territoris inaccessibles i perillosos, com els boscos, les jungles, les estepes on els migrants caminen sols, abandonats a ells mateixos. Migrants, mar i desert. Les rutes migratòries d’avui sovint estan marcades per travesses de mars i deserts, que per a molts, massa gent– massa! –, resulten mortals. Per això avui vull centrar-me en aquest drama, aquest dolor. Algunes d’aquestes rutes les coneixem millor, perquè sovint són el punt de mira; les altres, la majoria, són poc conegudes, però no per això menys freqüentades.
De la Mediterrània n’he parlat tantes vegades, perquè soc Bisbe de Roma i perquè és emblemàtic: el mare nostrum, lloc de comunicació entre pobles i civilitzacions, s’ha convertit en un cementiri. I la tragèdia és que molts, la majoria d’aquests morts, s’haurien pogut salvar. Cal dir-ho clarament: hi ha qui treballa sistemàticament i amb tots els mitjans per rebutjar els migrants – per rebutjar els migrants. I això, quan es fa amb consciència i responsabilitat, és un pecat greu. No oblidem el que diu la Bíblia: «No explotis ni oprimeixis el migrant» (Ex 22,20). L’orfe, la vídua i l’estranger són els pobres per excel·lència que Déu sempre defensa i demana que defensem.
Fins i tot alguns deserts, malauradament, es converteixen en cementiris de migrants. I fins i tot aquí sovint no estem davant de morts “naturals”. No. De vegades n’han portat al desert i els hi ha abandonat. Tots coneixem la fotografia de la dona i de la filla de Pato, mortes de fam i de set al desert. En l’època dels satèl·lits i dels drons, hi ha homes, dones i nens migrants que ningú hauria de veure: els amaguen. Només Déu els veu i escolta el seu crit. I aquesta és una crueltat de la nostra civilització.
De fet, el mar i el desert són també llocs bíblics carregats de valor simbòlic. Són escenaris molt importants en la història de l’èxode, la gran migració del poble guiat per Déu, mitjançant Moisès, d’Egipte a la Terra promesa. Aquests llocs són testimonis del drama de la fugida del poble, que fuig de l’opressió i de l’esclavatge. Són llocs de sofriment, de por, de desesperació, però al mateix temps són llocs de pas cap a l’alliberament – i quanta gent passa pels mars, els deserts per alliberar-se, avui –, són llocs de pas per a la redempció, per recuperar la llibertat i el compliment de les promeses de Déu (cf. Missatge per a la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat 2024).
Hi ha un Salm que, adreçant-se al Senyor, diu: «Pel mig de la mar et vas obrir camí / i els teus camins sobre moltes aigües» (77,20). I un altre canta així: «Va conduir pel desert el seu poble, / perdura eternament el seu amor» (136,16). Aquestes paraules santes ens diuen que, per acompanyar el poble en el camí de la llibertat, Déu mateix travessa el mar i el desert; Déu no es queda lluny, no, comparteix el drama dels migrants, Déu és amb ells, amb els migrants, pateix amb ells, amb els migrants, plora i espera amb ells, amb els migrants. Ens farà bé, pensar avui: el Senyor és amb els nostres migrants en el mare nostrum, el Senyor és amb ells, no amb els qui els rebutgen.
Germans i germanes, en una cosa tots podríem estar d’acord: en aquells mars i en aquells deserts mortals, els migrants d’avui no hi haurien de ser – i n’hi ha malauradament. Però no és mitjançant lleis més restrictives, no és amb la militarització de les fronteres, no és amb rebuigs que eliminarem aquest resultat. L’eliminarem, en canvi, ampliant les vies d’accés segur i les vies d’accés regulat per als migrants, facilitant el refugi per a aquells que fugen de guerres, de les violències, de les persecucions i de molts desastres; ho aconseguirem promovent en tots els sentits una governança global de les migracions basada en la justícia, en la fraternitat i en la solidaritat. I unint les forces per lluitar contra el tràfic de persones, per aturar els traficants criminals que sense pietat exploten la misèria dels altres.
Estimats germans i germanes, penseu en les moltes tragèdies dels migrants: quants moren en la Mediterrània. Penseu en Lampedusa, en Crotone … Quantes coses lletges i tristes. I m’agradaria acabar reconeixent i lloant el compromís de tants bons samaritans, que fan tot el possible per ajudar i salvar els migrants ferits i abandonats en les rutes de l’esperança desesperada, en els cinc continents. Aquests homes i dones són signe d’una humanitat que no es deixa contagiar amb la cultura dolenta de la indiferència i de la marginació: el que mata els migrants és la nostra indiferència i aquella actitud de marginar. I els qui no poden ser com ells en “primera línia” – penso en tants valents que estan allà en primera línia, en la Mediterrània Saving Humans i tantes altres associacions –, no estan exclosos d’aquesta lluita de civilització: nosaltres no podem estar en primera línia, però no n’estem exclosos; hi ha tantes maneres de fer la teva aportació, la primera de totes la pregària. I a vosaltres us pregunto: vosaltres pregueu pels migrants, per aquells que venen a les nostres terres per salvar la vida? I “vosaltres” els voleu fer fora.
Estimats germans i germanes, unim els cors i les forces, perquè els mars i els deserts no siguin cementiris, sinó espais on Déu pugui obrir camins de llibertat i de fraternitat.
Traducció: Josep M. Torrents
