Hi ha dos períodes de l’any que molt sovint es dediquen a considerar i intentar organitzar el que cada persona voldria o creu que hauria de fer o deixar de fer en el període més immediat de la seva vida. Tot i saber que els fets vitals més decisius de cadascú no s’acostumen a elaborar sinó que més aviat s’acostumen a trobar, no deixa de ser un exercici saludable tenir la intenció d’orientar-se i reorientar-se.
Els dos períodes als quals ens referim son: el mes de desembre, tot just abans d’acabar l’any i els mesos de juliol i agost que suposen, per a la majoria de la gent, vacances o canvis en els hàbits de durant l’any. Els catalans semblem qüestionar aquesta capacitat de canvi, orientació o esforç personal, tot dient que de bones intencions l’infern n’és ple.
L’evangeli dominical segons sant Joan d’aquesta setmana, en canvi, ens refereix un dels miracles més coneguts de Jesús, per cristians i per no cristians: la multiplicació dels pans i dels peixos. Jesús, amb els cinc pans i els dos peixos que té un noi, alimenta una multitud, uns cinc mil homes. Deu ser de les poques expressions d’origen religiós que encara es coneixen en els àmbits no necessàriament cristians: semblar el miracle dels pans i dels peixos. No cal dir que, limitant-nos a una interpretació estrictament material, la frase refereix d’aquesta manera a la capacitat de rendibilitzar al màxim uns pocs bens materials.
Considerar el miracle de manera personal i mirant enrere en els anys és diferent. Mirar amb perspectiva la multiplicació dels pans i dels peixos permet adonar-se de les vegades que a una o diverses persones els han estat concedits la força i el coratge necessaris per a emprendre unes accions determinades. Actes o accions que han resultat en conclusions de molt mes abast que el que podien preveure.
Contemplar el miracle dels pans i dels peixos des d’una perspectiva personal i de futur permet, amb la fe, fer confiança. Com la gentada que s’apropa a Jesús, com els pans i els peixos que es multipliquen, es multipliquen els mitjans dels homes i les dones que fan que el Regne de Déu sigui possible aquí a la terra. És el que sant Pau diu als cristians d’Efes: “un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.”
Seria, doncs, necessari, no desdir-se de les bones intencions ni de les previsions. Ser cristià és creure que el Regne de Déu s’obre camí entre nosaltres gràcies a homes i dones que des de fa segles viuen el misteri dels dons que Déu vessa en ells, de manera semblant a com Jesús multiplicà els pans i els peixos entre tota la gent.
Orientar-se i veure la vida d’un mateix d’aquesta manera no és limitar-se a esperar obtenir uns bens, sinó que fa que cada home i cada dona visqui perquè es multipliqui tot el que li pugui ser donat.
