Pasar al contenido principal
papa-audiencia-vatica
Fotografia: Vatican News.

Audiència General 22 de maig 2024

Catequesi. Els vicis i les virtuts.

20. La humilitat

Estimats germans i germanes, bon dia!

Acabem aquest cicle de catequesi centrant-nos en una virtut que no forma part del septenari de les cardinals i teologals, però que és la base de la vida cristiana: aquesta virtut és la humilitat. És el gran antagonista del més mortal dels vicis, és a dir, la supèrbia. Mentre l’orgull i la supèrbia inflen el cor humà, fent-nos creure que som més del que som, la humilitat ho posa tot en la mesura correcta: som criatures meravelloses però limitades, amb fortaleses i febleses. La Bíblia ens recorda des del principi que som pols i a la pols tornarem (cf. Gen 3,19), “Humil” de fet deriva d’humus, és a dir terra. No obstant això, en el cor humà sovint sorgeixen deliris d’omnipotència, tan perillosos, i això ens fa molt mal.

Per alliberar-nos de la supèrbia faltaria molt poc, n’hi hauria prou amb contemplar un cel estrellat per trobar la mesura justa, com diu el Salm: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: Què és l’home perquè te’n recordis, el fill de l’home, perquè te n’ocupis?» (8,4-5). La ciència moderna ens permet eixamplar l’horitzó molt, molt més enllà, i sentir encara més el misteri que ens envolta i viu dins nostre.

Felices les persones que guarden en el seu cor aquesta percepció de la mateixa petitesa! Aquestes persones estan preservades d’un vici lleig: la prepotència. En les seves Benaurances, Jesús parteix d’elles: «Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el regne dels cels» (Mt 5,3). És la primera Benaurança perquè és la base de totes les que segueixen: de fet la mansuetud, la misericòrdia, la puresa de cor neixen d’aquell sentit interior de petitesa. La humilitat és la porta d’entrada de totes les virtuts.

En les primeres pàgines dels Evangelis, la humilitat i la pobresa d’esperit semblen ser la font de tot. L’anunci de l’àngel no es fa a les portes de Jerusalem, sinó en un poblet perdut de Galilea, tan insignificant que la gent deia: «De Natzaret en pot sortir alguna cosa bona?» (Jn 1,46). Però és precisament a partir d’aquí d’on reneix el món. L’heroïna escollida no és una reina que va créixer embolcallada amb la suavitat de la llana i el cotó, sinó una noia desconeguda: Maria. La primera que es sorprèn és ella mateixa, quan l’àngel li porta l’anunci de Déu. I en el seu càntic de lloança, destaca aquesta meravella: «La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit exulta en Déu, que em salva, perquè ha mirat la humilitat de la seva serventa» (Lc 1,46-48). Déu – per dir-ho així – queda atret per la petitesa de Maria, que és sobretot una petitesa interior. I és atret també per la nostra petitesa, quan nosaltres l’acceptem.

A partir d’aquí Maria tindrà cura de no pujar a l’escenari. La seva primera decisió després de l’anunci angèlic és anar a ajudar, anar a servir la cosina. Maria se’n va vers les muntanyes de Judà, per visitar Elisabet: l’ajuda en els últims mesos d’embaràs. Però qui veu aquest gest? Ningú, fora de Déu. D’aquest amagatall, la Verge sembla que no en vol sortir mai. Com quan des de la multitud la veu d’una dona proclama la seva benaurança: «Feliç el ventre que et va portar i els pits que et van alletar!» (Lc 11,27). Però Jesús immediatament respon: «Feliços més aviat els qui escolten la paraula de Déu i la guarden» (Lc 11,28). Ni tan sols la veritat més sagrada de la seva vida – ser Mare de Déu – esdevé per a ella motiu d’orgull per a ella davant dels homes. En un món que és una carrera per aparèixer, per mostrar-se superior als altres, Maria camina amb decisió, amb l’única força de la gràcia de Déu, en direcció contrària.

Ens podem imaginar que ella va passar també moments difícils, dies en què la seva fe avançava en la foscor. Però això no va fer mai vacil·lar la seva humilitat, que en Maria va ser una virtut granítica. Vull subratllar això: la humilitat és una virtut granítica. Pensem en Maria: sempre és petita, sempre despullada d’ella mateixa, sempre lliure d’ambicions. Aquesta petitesa seva és la seva força invencible: és ella qui roman al peu de la creu, mentre es trenca la il·lusió d’un Messies triomfant. Serà Maria, els dies abans de la Pentecosta, qui reunirà el ramat dels deixebles, que no havien estat capaços de vetllar ni una hora amb Jesús i l’havien abandonat quan va arribar la tempesta.

Germans i germanes, la humilitat ho és tot. És el que ens salva del Maligne, i del perill de convertir-nos en còmplices seus. I la humilitat és la font de la pau en el món i en l’Església. On no hi ha humilitat hi ha guerra, hi ha discòrdia, hi ha divisió. Déu ens n’ha donat l’exemple en Jesús i en Maria, perquè sigui la nostra salvació i la nostra felicitat. I la humilitat és precisament el camí, el camí de la salvació. Gràcies!

Traducció: Josep M. Torrents.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.