Seguim amb tres casos destacats de la presència montserratina a Itàlia. En aquest cas es tracta de tres localitats situades al centre i al nord del país, i el fet que les incloguem en la mateixa entrega respon a l’excepcional qualitat artística i particularitat iconogràfica de la seves representacions de la Verge de Montserrat.
En el cas de Genzano di Roma, es tracta d’un municipi pintoresc amb vistes al llac de Nemi, a les afores de Roma, a uns cinc quilòmetres de la residència pontifícia de Castel Gandolfo i del llac d’Albano que la voreja, també d’origen volcànic com el de Nemi. Al centre d’aquesta petita ciutat hi trobem la Col·legiata de la Santíssima Trinitat i, en el seu interior, presidint un dels altars laterals hi localitzem el quadre del Miracle de la Madona de Montserrat del 1675 atribuït al reconegut pintor genovès Francesco Rosa. Es tracta d’una obra de dimensions importants, que fou encarregada en el seu moment per presidir l’església de Monserrato a Roma, quelcom que feu des de finals del s. XVII fins a la reforma d’aquell temple a principis del s. XIX quelcom que ja vam comentar en el seu moment.
L’obra destaca per una composició totalment barroca, i la pràctica absència d’elements de la iconografia clàssica montserratina, si no fos per un petit tros de serra que s’entreveu agafada de la mà dreta de la Verge. El “miracle” al que fa menció el títol de l’obra té relació amb l’antiga llegenda de Fra Garí, i es tracta de la resurrecció de Riquilda, la filla de Guifré el Pilós, que es tractaria del personatge femení central a sota de la verge. En qualsevol cas pertoca destacar-lo, tant per la seva qualitat artística, com pel fet de tractar-se de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat creada per presidir el seu temple al bell cor de la ciutat eterna.
Seguim i ens movem cap al Nord, i al mig de la Regió de l’Emilia Romagna -a vint quilometres al nord-est de Mòdena- ens trobem amb el petit municipi de Stuffione di Ravarino, on hi localitzem el Santuari de la Beata Vergine delle Grazie e Monserrato. Aquest santuari té una història curiosa, ja que custodia un antic gravat de la Madona de Montserrat (tot indica que del s. XVI) que algú havia penjat en una arbre de la zona generant una devoció popular creixent. El 1623 el rector –de nom Vicenzo Muzzareli- va decidir traslladar aquest gravat a la seva església, i en el trasllat s’haurien donat alguns fets considerats miraculosos. A partir d’aquí la fama d’aquesta imatge creixé, així com el mecenatge a aquest santuari, incloent la construcció d’un nou temple a principis del s. XVIII, de l’arquitecte Silvestro Campiotti.
Entre les diverses representacions que es guarden de la nostra madona en aquest santuari en destaca, de nou per la seva gran qualitat artística, una tela del 1637 del reconegut pintor Simone Cantarini, deixeble de Guido Reni. Tradicionalment la tela havia estat atribuïda precisament a Reni, però la seva restauració va permetre determinar-ne el seu veritable autor. Als peus de la marededéu, que està asseguda en un tron de pedra que el nen Jesús serra, s’hi pot veure envoltat de sants (St. Josep, St. Francesc i St. Antoni de Pàdua) el comitent, el senador bolonyès Girolamo Bolognini, qui hauria costejat l’obra en agraïment de la cura del seu fill, Francesc, a qui també presenta a la marededéu en l’obra en qüestió.
I, finalment, anem fins al Piemont, concretament a la província d’Alessandria, per acabar aquesta entrega amb una de les representacions artísticament més espectaculars –alhora que iconogràficament particular- que s’han fet mai de la Verge de Montserrat. Es tracta del tríptic, obra de Bartolomé Bermejo, que es conserva a la Sala Capitular de la catedral d’Acqui Terme.
Aquest retaule, obra mestra d’influència flamenca, fou encomanada a València pel comerciant originari d’Acqui Terme Francesco della Chiesa, que hi residí durant molts anys. De fet el comitent es pot veure agenollat al costat de la marededéu en la part central del tríptic. Allà fou fet l’encàrrec i l’obra entre el 1480 i 90, el plafó central per part de Bermejo i els laterals pels germans Roderic i Francesc d’Osona. L’obra no arribà a Acqui Terme fins passat el 1510, i per disposició testamentària de l’esmentat della Chiesa.
Inicialment es situà a la capella que la família tenia a la catedral, fins el s. XVIII quan es decidí traslladar l’obra com a peça central de la nova aula capitular acabada de construir. Xoca, més enllà de la seva altíssima qualitat, el contrast entre el discurs iconogràfic de Bermejo i la visió actual que tenim de la imatge original. Ara bé, com ja hem explicat en entregues anteriors, cal tenir en compte que a finals del s. XV la marededéu de Montserrat era generalment considerada com una verge blanca, no pas negra. No serà fins al segle XVI que es començaran a veure reproduccions de la madona amb el color de pell una mica enfosquit, i serà durant la segona meitat del s. XVII quan es generalitzarà la difusió d’una marededéu de Montserrat morena.
