(Oriol Xirinachs) A l’entitat on les persones que viuen al carrer van a esmorzar, rebre roba i dutxar-se, rober i dutxes estan en el mateix espai i com és lògic, es crea habitualment una tensió entre la necessitat d’apressar el temps dedicat a escollir i trobar la talla adequada, o abreujar el temps de la dutxa, donat que són molts els que esperen poder ser atesos, i per altra banda el fet d’entendre el que puguin entretenir-se fins a trobar la peça del seu gust o gaudir d’una bona dutxa. No és senzill trobar un bon ritme i equilibri entre les dues necessitats.
Donada aquesta dificultat de compaginar urgència pel temps i respectar el seu desig, sovint es crea una certa tensió entre els voluntaris que atenen aquests serveis. N’hi ha que pateixen en veure la lentitud i la cua dels que esperen, i el que valoren el desig de ‘triar i remenar’ en el rober i ho aprofiten per parlar amb ells. Algun dia, i si entre els voluntari n’hi ha que s’inclinen més clarament cap a un dels criteris, i uns altres cap a l’altra, es crea una certa tensió. Aquest dia, sense violentar-se, però amb geni, un que s’inclinava més pel cantó del respectar el gust dels atesos, va deixar anar a un altre que urgia les presses, perquè controlava les entrades i veia`com anaven augmentant les esperes un: “aquí no anem per feina!”
La solució, en aquest cas no és senzilla, però és criteri crec que és molt vàlid i fa pensar.
Mirant l’Evangeli, veus que massa sovint els deixebles “van per feina”. Fan callar el cec Bartimeu (Mc 10,48); renyen els qui presenten uns infant a Jesús (Mt 19,13); increpen Jesús perquè pregunta qui l’ha tocat (Mc 5,30) Volen que Jesús estigui per ells i que pugui fer “la seva feina”. I Jesús crida el cec, deixa que els infants s’acostin, i vol saber qui l’ha tocat; s’entreté amb ells els temps que calgui.
Si algun estil ha de marcar l’atenció als pobres des dels qui ho fan des de l’Evangeli ha de se aquest estil de relació personal, i no el d’”anar per feina”.
