(Jaume Duch) Després de la lectura del capítol sisè de l'Evangeli de Joan, que hem anat llegint en els últims diumenges, avui la litúrgia torna a presentar-nos el text de l'Evangeli de Marc, amb un passatge en el qual l'enfrontament de Jesús amb els fariseus es molt significatiu. Jesús els qualifica d’hipòcrites, perquè menystenen els manaments de Déu i, en canvi, fan cas tan sols a les tradicions dels homes. La salvació no pot venir de rentar-se, o no, les mans. Les pràctiques tradicionals nomes salven si neixen d'un cor obert a Déu i als germans.
La tradició del poble d'Israel de rentar-se les mans n'havia fet un precepte religiós important. En el temps de Jesús, però, aquest gest ja havia perdut part del seu contingut. Per això Jesús va aprofitar l’ocasió, oberta pels fariseus, per posar una mica d'ordre als gestos i als ritus religiosos tot recriminant la mala praxi dels fariseus.
Tota societat religiosa, com qualsevol altre tipus de societat, es dona a si mateixa un codi de prescripcions que manifesta l'especificitat i l'originalitat de les seves creences. Hem de reconèixer que, tant el poble jueu corn l’Església catòlica, han fet això per mostrar la seva importància fonamentada en la revelació i per reforçar la cohesió dels seus fidels. Cal adonar-se, també, que a mesura que passa el temps, les prescripcions i les normatives es van sobreposant les unes a les altres i acaben allunyant-se de la seva font original.
Segons els Evangelis, una de les cites mes estimades per Jesús és la del profeta Isaías: "Aquest poble m'honra amb els Ilavis, però el seu cor està lluny de mi. El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen son preceptes humans." Paraules que espontàniament ens recorden les del Prefaci que el celebrant adreça cada diumenge al poble en la Missa: "Amunt els cors'', i el poble respon: "El tenim aixecat vers el Senyor.” És sempre veritat, això? Aixequem habitualment el nostre cor a Déu per amor, com a primera exigència de la fe? Jesús va posar en crisi el pur compliment de la llei, va desemmascarar el que tot home religiós pot buscar, equivocadament, quan la seva fidelitat a la llei està dominada per la desconfiança en Déu i el que cerca és tan sols seguretat.
El procés personalitzador de la fe pressuposa, en primer lloc, que les persones no visquin esclaves de la llei. La saviesa en aquest procés està en les actituds bàsiques del cor, de les quals dues són especialment importants: l'autenticitat i la confiança.
Autenticitat: es no fugir de la veritat. Ser fidel a la realitat encara que pugui ferir l'amor propi. Confiança: mirar més enllà d'un mateix. Percebre l'amor com a font de vida i obertura a la Gràcia.
