(Oriol Xirinachs) Cinc o sis homes que viuen al carrer estan en l’espai on se’ls dona roba i esperen tenir una dutxa lliure per a ells. Arriba l’Abdelaui, un homenàs marroquí, alegre com un gínjol, fa broma amb qualsevol cosa del que va passant entre ells. Li comento i elogio aquesta actitud i em diu: “L’alegria s’ha de cultivar!”. Em deixa parat. Parlem i resulta que ha estat catorze anys vivint i dormint al carrer. En una ocasió quatre encaputxats el van apallissar i li van trencar una cama.
Tot un tractat sobre l’alegria, sobre la que he escrit sovint. I jo l’entenc. L’alegria no es busca; és un do: «Dic tot això, perquè ells tinguin també l’alegria que jo tinc, una alegria completa» (Jn 17,13). Quan la busquem no és alegria, és eufòria epidèrmica. Ell no sé d’on l’ha pogut treure, difícilment l’ha pogut buscar; reconeix que l’ha rebuda. Però ara sí, li toca a ell ‘cultivar-la’, no sé com s’ho fa, però aquí la tenim.
L’alegria veritable es comparteix, i ell no para de comunicar-la: «Alegreu-vos amb els qui estan alegres» (Rm 12,13). Quan la busquem trobem ‘alegries’ caduques: «Ai de vosaltres, els qui ara rieu, perquè us doldreu i plorareu!» (Lc 6,25). Quan la rebem és un estat interior permanent. La veritable alegria, és la que arrela en el sofriment: «Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria» (Jn 16,20).
.«Feliços els qui ploren, perquè seran consolats» (Mt 5,4) I Abdelaui ens ensenya que seran consolats ja aquí.
Certament, no tenim dret a no estar alegres!
