(Jaume Duch) Per poc que ens sentim interpel·lats per la Paraula de Déu, avui ens podem emportar una sorpresa. Ens assabentem que la nostra vida i tot el que podem fer interessa molt a Déu Pare, i, per si tinguéssim la impressió de ser part dels aturats d'aquest món, ara resulta que descobrim que Déu ens crida per una tasca magnífica que té entre mans: desvetllar l'esperança adormida en el cor de tothom que ve a aquest món.
El nostre Déu vol parlar-nos. Escoltar-lo exigeix ser fidels a la seva crida i reconéixer que d'ell és el Senyor i que per això pren la iniciativa. Si hem fet nostre el misteri de Nadal, segurament haurem vist capgirada la nostra existència en sentir-nos convocats a proclamar arreu: "Hem trobat el Senyor". Sembla, però, que una de les característiques del nostre temps és creure que tenir fe no és gaire normal, en el sentit que no forma part de la vida de la majoria de persones que viuen.
Ens anirà bé, sens dubte, fer atenció a l'Evangeli d'avui, perquè en contrast amb l'espectacularitat del baptisme en el riu Jordà tal com vam considerar diumenge passat, l'Evangeli reflecteix avui una manera de transmetre la fe que ens pot ser molt necessari recordar, perquè ens remet al que és essencial en la fe cristiana: el trobament personal amb Jesús.
Joan Baptista, mostrant Jesús de lluny estant, va dir a dos dels seus deixebles: "Mireu l'Anyell de Déu". Aquells deixebles es trobaren amb Jesús i hi entraren en relació. Entrar en relació amb ell no deixa indiferent ningú. Ells li digueren: on vius? En la trobada, Jesús els va dir: "Veniu i veureu, instal·leu-vos en mi, compartiu la meva vida, tracteu-me de prop i sense prejudicis, i us acostumareu progressivament a l'estrany personatge que soc: el fill de l'home i el fill de Déu, Anyell i Senyor". Des d'aquell moment, Andreu, Joan i Pere començaren a seguir Jesús. El seu itinerari no va ser planer, va ser dur, com ho és també el nostre.
Per creure s'ha d'anar a poc a poc. La fe sols es transforma en llum al final del camí, quan l'aurora creix lentament i il·lumina els passos del qui busca caminant. S'ha dit que la crisi de la cultura moderna és, en bona part, una crisi de felicitat.
La comunitat cristiana, l'Església, pot i ha d'oferir un servei important al món des de l'Evangeli, que ens convoca a ser feliços estimant i deixant-nos estimar. L'actual crisi religiosa, també és, en bona part, crisi d'una Església que no encerta del tot a ajudar els homes i dones d'avui a viure en una relació alliberadora amb Déu, de tal manera que puguin experimentar-lo a l'interior de la seva vida personal i col·lectiva com a font de vida sana i feliç.
