(Jaume Duch) La força salvadora de la mort de Jesús al Calvari ens porta cada diumenge a reunir-nos en família per proclamar que aquella mort va esdevenir salvació per a tothom. Els missatgers van ser enviats al món sencer, per dir: "Veniu, tot està a punt!", Déu ha estès la seva invitació a bons i dolents, tots hi som convidats. Les nostres rutines i desatenció, però, han convertit aquesta vigorosa celebració dominical en el raquític compliment d'un deure que cal satisfer a Déu.
Els primers convidats ja van rebutjar la invitació moguts per raons interessades; la van menystenir. Això passa encara avui a còpia d'interessades justificacions humanes. La crida de Déu és, però, "bona notícia" per a tots els qui es deixen convidar i saben agrair la invitació. En la paràbola es fa esment d'una joiosa festa de casament, signe de l'amor festiu i gratuït de Déu per nosaltres. Primer, hi trobem uns quants privilegiats indignes, després va arribar l'entrada a empentes d'una multitud a la sala del convit. Si al principi els elegits eren pocs, ara els cridats som molts. A la paràbola trobem, també, una referència a un petit detall d'admissió condicionat al vestit dels participants. Les paraules de Jesús no disminueixen en res les exigències: cal portar posat "el vestit de festa".
Segons alguns comentaristes, sembla que aquest darrer és un afegitó de Mateu. Fa referència a un home que va entendre malament el significat de la invitació rebuda, segur que creia que anava a un funeral, i no a un dinar de noces. La fe ha de tenir un influx adequat sobre la vida, no és possible ser cristià i no canviar la pròpia conducta quan cal fer-ho, ja que les exigències ètiques també compten en el Regne de Déu. La figura d'aquell home no pot ser la imatge del cristià vestit de tristesa i faltat d'interès, s'ha de presentar vestit d'esperança i compromès pel bé de tots. El cristià no pot ser una persona que porti desencís i pessimisme al món, el que cal portar és l'alè i el somriure de Déu.
L'Evangeli d'avui, lluny de ser un text restrictiu, mostra com l'horitzó de Jesús es va anar fent cada vegada més gran a mesura que s'adonava del fracàs de la seva missió original: reunir el seu poble Israel i convertir-lo en veritable llum de totes les nacions. Els nouvinguts, els pagans convertits a la fe, anaven ocupant el lloc dels qui l'estaven rebutjant. El projecte de Déu no s'aturà, malgrat la manca d'adhesió dels primers convidats. La proposta, lluny de ser anul·lada, es dirigeix ara a destinataris nous, reclutats per les places i els carrers, gent de qualsevol extracció social, i el que és més sorprenent, bons i dolents.
En aquest text, trobem una nova crida a la responsabilitat de cadascú davant el desig salvador de Déu. La crida seriosa al compromís no està en contradicció amb l'atmosfera festiva de la crida.
