(Oriol Xirinachs) Que «La joia de l’Evangeli» fos la primera exhortació del papa Francesc, i per això mateix el seu ideari i programa pastoral, deuria ser senyal que aquest sentiment tan fonamental de l’Evangeli el veia un sentiment escàs entre els cristians, i ja no diguem del clergat.
Casualment, llegint un llibre del teòleg Olegario González de Cardedal, he trobat aquest text: «El llanto, la risa, la sonrisa, la ironía y el humor son la flor del espíritu traspasando la materia humana y tornándola transparente para una dimensión absoluta. En un hombre o una generación que no son capaces de humor y de lágrimas se han cercenado algo esencial. Esto ocurre porque han absolutizado su dimensión corpórea y temporal. O, por el contrario, porque han absolutizado su dimensión espiritual e impávidos pasan por el mundo como si nada les afectase, anclados en una hipotética realidad eterna despreciadora de todo lo presente y sus azares».
Llegint-lo, i recordant sant Pau quan ens anima: «Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren» (Rm 12,15), vaig creure oportú de proposar a la direcció de la nostra residència de mossens jubilats, de fer-nos alguna sessió de risoteràpia. El plor, per les limitacions de l’edat ja el posem prou, però, em pregunto si l’alegria de l’Evangeli no es compatible amb aquests plors.
Quin regal els pobres!! A Assís, aquesta entitat on puc compartir moments amb els sensesostre, tot i les seves pobreses, vaig saber que un grup d’aquests, a mi em deien “el divertido”, perquè amb ells ens divertim. Amb ells puc viure l’exhortació de sant Pau.
