(Jaume Duch) Jesús ens proposa avui una paràbola difícil d'interpretar segons el nostre concepte de justícia. Ell ens ajuda a entendre que la justícia de Déu no es mesura com la nostra segons els mèrits, o per la durada del nostre servei, sinó per la seva bondat i estimació: ell és l'únic just. En el Regne, per tant, no pot haver-hi lloc per l'enveja, comparacions, ni regateig per part dels creients davant la iniciativa salvadora de Déu.
Hi ha qui troba aquesta paràbola com injusta i poc realista. Jesús, en canvi, la fa servir per donar-nos a conèixer la plena llibertat de Déu en l'estimar, ja el seu amor vol agermanar totes les persones davant la salvació. Ens cal, doncs, restar oberts i deixar-nos impressionar pel misteri de la gratuïtat de Déu, que mostra que és per gràcia que els homes som cridats a treballar en la seva vinya, i que el premi d'aquest treball serà sempre un regal immerescut.
Jesús, en les seves paraules, supera una vegada més l'estretor dels nostres esquemes mentals. En la paràbola, ell ens fa saber que l'amo de la vinya és Déu que crida, a deshora, els treballadors. Avui això ho podem interpretar dient: Déu és qui ens envia a refer el món, la convivència social, la política, l'economia... en un món saturat de males herbes i ple d'es- querdes. I als qui protesten per la seva generositat els diu: tindràs tu enveja perquè jo soc bo?
És veritat que quan Déu es revela segons la seva generositat es fa misteriós. Pot passar que els anomenats "jornalers de la primera hora" arribin a malinterpretar la imatge de Déu i les seves intencions. El problema d'aquests creients radica a creure que com que ells coneixen molt bé el Senyor pensen que els seus criteris són també els criteris de Déu. És per això que molts no acaben de fer-se càrrec del nivell de l'amor del Senyor, que sempre va més enllà de la fe dels creients, i de la no-creença dels ateus.
La paràbola d'avui no va estar adreçada, directament, als pecadors, ni volia justificar la manera de procedir de Déu. La paràbola sotmet a prova els que es consideren justos, els obliga a preguntar-se si s'alegren de veritat, i sense reivindicar falses seguretats, del fet que amb Jesús ha arribat el temps excepcional de la gràcia. És així com l'amor universal de Déu pot desballestar algú davant de suposats privilegis.
Sant Pau, en la segona lectura, ens ofereix una interessant aproximació a aquesta paràbola. Davant l'alternativa que ell es planteja de morir o seguir vivint, no fa el càlcul dels seus mèrits ni sobre la recompensa merescuda, més aviat es pregunta: com assegurar-se més fàcilment el paradís? Amb el martiri o amb la continuació del treball pastoral? La resposta que Pau manifesta és la de poder seguir actiu en el servei a benefici dels altres. Excel·lent resposta que també podríem fer nostra, no és veritat?
