(Jaume Duch) Viure en un món molt gran pot comportar paradoxalment perdre's en l'anonimat i la solitud, i pertànyer a una Església massa gran pot comportar també trobar-se estranyament mancat d'escalf familiar. A l'Evangeli trobem avui uns consells ben adients per ser corresponsables els uns dels altres. Per experiència sabem prou bé, per exemple, com n'és de difícil corregir els germans, però també sabem que desentendre-se'n i callar davant els seus defectes por ser signe de covardia i manca d'amor.
La paraula de Déu ens planteja avui el problema del perdó entre germans. Jesús és molt clar quan diu que hi ha una solució, en cas que algú faci mal o ofengui un altre germà; la solució és la mútua reconciliació. Se'ns proposa un procés de diàleg que comença en la "intimitat", i si no hi ha manera d'arribar a l'entesa, cal que el diàleg acabi "en família". És exactament el contrari del que s'acostuma a fer. Habitualment es comença per esbombar davant de tothom les faltes i pecats dels altres, en lloc de començar a dialogar fraternalment en privat. La fe no es viu només individualment, ni és un procés interior que s'alimenta tan sols en la intimitat del propi cor, el creient alimenta també la seva fe en família, compartint amb altres homes i dones la mateixa esperança i amor en el Déu de Jesucrist.
És possible que la comunitat cristiana a la qual hom pertany no sigui com ens agradaria que fos. Les celebracions litúrgiques, per exemple, en les quals potser participem, ens poden resultar sovint avorrides i fins i tot penoses, és fàcil llavors que ens arribi la temptació d'allunyar-nos-en. La presència de Jesús a l'Església la perceben sols els qui saben reunir-se conscientment en el seu nom; els qui saben reunir-se essent solidaris de les alegries i les penes dels germans. La presència del Senyor la poden percebre els qui saben invocar-lo des del seu cor però també des del cor d'aquesta humanitat tan necessitada del Déu de la vida.
La correcció fraterna implica el rebuig de qualsevol postura de discriminació i superioritat. El qui amonesta ha de saber que ell és també pecador com el germà que s'ha equivocat i necessita correcció, tots compartim la mateixa fragilitat. A l'hora de corregir els altres, no s'hauria de dir: "Mira el que has fet malament", potser seria millor dir: "Mira el que som capaços de fer malament." Els papers no estan mai definits, sinó que resulten intercanviables. És per això que no es pot reivindicar el dret d'amonestar els altres, si no se'ls concedeix també a ells el dret de corregir-nos si n'és el cas.
En Jesús hem de cercar sempre la força d'amor que ens regenera a nosaltres i a les nostres comunitats. Aquest és l'amor fraternal que demana el Regne de Déu.
