Audiència general del papa Francesc. Dimecres 4 de maig de 2016
16. L’ovella perduda (cf. Lc 15,1-7)
Estimats germans i germanes, bon dia!.
Tots coneixem la imatge del Bon Pastor que porta sobre les seves espatlles l’ovella perduda. Des de sempre aquesta icona ha representat la preocupació de Jesús pels pecadors i la misericòrdia de Déu que no es resigna a perdre’n cap. Jesús explica la paràbola per fer comprendre que la seva proximitat envers els pecadors no ha d’escandalitzar, ans al contrari ha de provocar en tots una seriosa reflexió sobre com vivim la nostra fe. La narració mostra per una part els pecadors que s’atansen a Jesús per escoltar-lo i per l’altra part els doctors de la llei, els escribes, mestres de sospitar, que s’allunyen d’Ell pel seu comportament. S’allunyen perquè Jesús s’apropava als pecadors. Ells eren orgullosos, eren superbs, es creien els justos.
La nostra paràbola es desenvolupa al voltant de tres personatges: el pastor, l’ovella perduda i la resta del ramat. El qui actua, però, només és el pastor, no les ovelles. El pastor doncs és l’únic veritable protagonista i tot depèn d’ell. Una pregunta introdueix la paràbola: «Qui de vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a la recerca de la que s’ha perdut, fins que la troba?» (v. 4). Es tracta d’una paradoxa que crea dubtes sobre la manera d’actuar del pastor: és prudent abandonar les noranta-nou per una sola ovella? I no és més segur deixar el ramat a la pleta que no pas al desert? Segons la tradició bíblica el desert és lloc de mort on és difícil trobar menjar i aigua, sense refugi i a la mercè de les feres i dels lladres. Què poden fer noranta-nou ovelles indefenses? La paradoxa però continua, dient que el pastor, un cop trobada l’ovella, «la carrega sobre les espatlles, va a casa, crida els amics i els veïns i els diu: Alegreu-vos amb mi» (v. 6). Sembla doncs que el pastor no torna cap al desert per recuperar tot el ramat! Preocupant-se per aquella única ovella sembla oblidar les altres noranta-nou. Però en realitat no és així. L’ensenyament que Jesús ens vol donar és més aviat que cap ovella es pot perdre. El Senyor no pot resignar-se al fet que ni una sola persona es pugui perdre. La manera de fer de Déu és la d’anar a cercar els fills perduts per fer festa després i alegrar-se amb tots pel seu retrobament. Es tracta d’un desig irrefrenable: ni noranta-nou ovelles poden tenir lligat el pastor, tancat a la pleta. Ell podria pensar així: “Faig el balanç: en tinc noranta-nou, n’he perdut una, però això no és una gran pèrdua”. Ell en canvi va a buscar aquella, perquè cada una és molt important per a ell i aquella és la més necessitada, la més abandonada, la més rebutjada; i ell la va a buscar. Entenguem-ho bé: la misericòrdia envers els pecadors és la manera d’obrar de Déu i Ell és absolutament fidel a aquesta misericòrdia: res ni ningú podrà desviar-lo de la seva voluntat de salvació. Déu no coneix la nostra actual cultura del rebuig, a Déu això no li entra. Déu no rebutja ningú; Déu estima a tots, cerca a tots: un a un! Ell no coneix aquesta paraula “rebutjar la gent”, perquè és tot amor i tot misericòrdia.
El ramat del Senyor està sempre en marxa: no posseeix el Senyor, no pot fer-se a la idea de tancar-lo en els nostres esquemes i en les nostres estratègies. El pastor es trobarà sempre on hi ha l’ovella perduda. El Senyor doncs hem de buscar-lo allà on Ell vol trobar-nos, no on nosaltres pretenem trobar-lo! De cap altra manera es podrà tornar a reunir el ramat si no és seguint el camí assenyalat per la misericòrdia del pastor. Mentre recerca l’ovella perduda, ell provoca les noranta-nou perquè participin a la reunificació del ramat. Aleshores no només l’ovella portada sobre les espatlles, sinó tot el ramat seguirà el pastor fins a casa seva per fer festa amb els “amics i veïns”.
Hem de pensar sovint en aquesta paràbola, perquè en la comunitat cristiana sempre hi falta algú que se n’ha anat, deixant buit el seu lloc. A vegades això és descoratjador i ens porta a creure que és una pèrdua inevitable, una malaltia sense remei. És aleshores que correm el perill de tancar-nos en una pleta, on no se sentirà l’olor d’ovella, sinó l’olor de resclosit! I els cristians? No podem quedar tancats, perquè farem l’olor de les coses tancades. Mai! Cal sortir i no tancar-nos en nosaltres mateixos, en les petites comunitats, en la parròquia, considerant-nos “els justos”. Això succeeix quan manca l’impuls missioner que ens porta a trobar els altres. En la visió de Jesús no hi ha ovelles definitivament perdudes, sinó només ovelles que cal trobar Això ho hem d’entendre bé: per Déu no hi ha ningú definitivament perdut. Mai! Fins a l’últim moment, Déu ens busca. Penseu en el bon lladre; però només en la visió de Jesús ningú està definitivament perdut. La perspectiva per tant és completament dinàmica, oberta, estimulant i creativa. Ens empeny a sortir a la recerca per emprendre un camí de fraternitat. No hi ha cap distància que pugui mantenir allunyat el pastor; i cap ramat pot renunciar a un germà. Trobar qui s’ha perdut és la joia del pastor i de Déu, però també és la joia de tot el ramat! Siguem tots nosaltres ovelles retrobades i recollides per la misericòrdia del Senyor, cridats a recollir juntament amb Ell tot el ramat!
Traducció: Josep M. Torrents –Catalunya Religió
