Homilia del papa Francesc a la casa de Santa Marta. Dimarts 12 de gener de 2016
“La pregària dels fidels –ha afirmat Francesc– canvia l’Església: no siguem nosaltres, els Papes, els bisbes i els sacerdots” els qui portem endavant l’Església, sinó els Sants”.
Podem ser persones de fe i haver perdut el sentit de la pietat sota la cendra del judici, de la crítica a l’altre. La història que explica la pàgina de la Bíblia comentada pel Papa és un exemple evident. La protagonista és Anna –una dona angoixada per la seva esterilitat que suplica amb llàgrimes a Déu que li doni un fill, i un sacerdot, Eli, que la observa inadvertidament des de lluny, assegut en un seient del Temple.
“L’opció” de la pregària
L’escena descrita en el llibre de Samuel fa –primer- escoltar la paraula angoixada d’Anna i després el pensament del sacerdot, que no acabant de sentir res, actua amb malèvola superficialitat davant el silenciós xiuxiueig de la dona: per a ell és només “una borratxa”. Però, com després esdevindrà, aquell plor incontenible està per arrancar a Déu el miracle demanat:
“Anna pregava en el seu cor i només es movien els llavis, però la veu no se sentia. Aquest és el coratge d’una dona de fe que amb el seu dolor, amb les seves llàgrimes demana al Senyor la gràcia. Quantes dones valentes són com ella dins l’Església, quantes! Que venen a pregar com si fos una “opció... pensem només que hi ha una gran dona, Santa Mónica, que amb les seves llàgrimes és capaç de tenir la gràcia de la conversió del seu fill, Sant Agustí. Tantes que són així”.
Lluitar de genolls
Eli, el sacerdot, és un pobre home sobre el qual –admet Francesc– “sento una certa simpatia” perquè “també trobo en ell una mancança que em fa acostar-me a ell i comprendre’l bé”. “Amb quina facilitat –afirma el Papa– nosaltres judiquem les persones, amb quanta facilitat nosaltres tenim el respecte de dir: “Quina cosa tindrà en el seu cor? No ho sé, però jo no dic res...” Quan “manca la pietat en el cor, sempre es pensa mal” i no s’entén als que preguen "amb dolor i amb angoixa” i "confien aquell dolor i angoixa al Senyor”:
"Aquesta pregària l’ha conegut Jesús a l’Hort de les Oliveres, quan era tanta l’angoixa i tant el dolor que l’esdevé aquella suor de sang. I no li ha retret al Pare: "Pare, si tu vols allunya’m això, però que sigui feta la teva voluntat”. I Jesús ha respòs en el mateix sentit que aquesta dona: la mansesa. Tal vegada, nosaltres preguem, demanem al Senyor, però moltes vegades no sabem arribar pròpiament a aquella lluita del Senyor, amb les llàgrimes, a demanar, demanar la gràcia.
Els fidels sants, no els Papes
El Papa recorda encara la història d’aquell home de Buenos Aires que, amb la filla de 9 anys hospitalitzada i moribunda, va de nit a la Verge de Luján i passa la nit aferrat a la porta del Santuari a demanar la gràcia de la guarició. I al matí següent, de tornada a l’hospital, troba la filla curada:
"La pregària fa miracles. També fa miracles en aquells que són cristians, siguin fidels laics, siguin sacerdots, bisbes que han perdut la devoció de la pietat. La pregària dels fidels canvia l’Església: no som nosaltres, els Papes, els Bisbes i sacerdots, les monges, els qui portem endavant l’Església, són els Sants”. I els sants són aquests, com aquesta dona, que tenen el coratge de creure que Déu és el Senyor que ho pot fer tot.”
Traducció: Paloma Llorente –CatalunyaReligió
