Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 14 d’octubre de 2013
El papa ha encetat la seva homilia matinal fent referència a l’Evangeli del dia quan Jesús parla de “generació dolenta”. Les paraules del Mestre són fortes però, segons Francesc, ell no es referia a la gent “que el seguia amb tan amor”, sinó als “doctors de la llei” que “miraven de posar-lo a prova per fer-lo caure en un parany”. Aquesta gent “li demanava senyals”, i Jesús respon que només se’ls donarà “el senyal de Jonàs”.
El papa ha afirmat que hi ha el senyal de Jonàs, però també “la síndrome de Jonàs”. El Senyor li demana que vagi a Nínive i ell fuig cap a Espanya. Jonàs “tenia les coses clares”: “la doctrina és aquesta”, “s’ha de fer això”, i els pecadors “ja s’ho faran, jo me’n vaig”. Els qui “viuen segons aquesta síndrome de Jonàs”, Jesús “els titlla d’hipòcrites, perquè no volen la salvació” de la “pobra gent”, dels “ignorants” i dels “pecadors”.
“La síndrome de Jonàs no té zel per la conversió de la gent, busca una santedat –em permeto la paraula- una santedat de tintoreria, tota maca, tota ben feta, però sense el zel d’anar a predicar el Senyor. Però el Senyor davant d’aquesta generació malalta per la ‘síndrome de Jonàs’ promet el senyal de Jonàs”.
“L’altra versió, la de Mateu, diu: Jonàs va ser dins la balena tres dies i tres nits, una referència a Jesús en el sepulcre, a la seva mort i a la seva resurrecció, i aquest és el senyal que Jesús promet, contra la hipocresia, contra aquesta actitud de religiositat perfecta, contra l’actitud d’un grup de fariseus”.
Hi ha una paràbola a l’Evangeli, ha afegit el papa, que expressa molt bé aquest aspecte: la del fariseu i el publicà que preguen al temple. El fariseu, “tant segur de si mateix”, davant l’altar dóna gràcies a Déu per no ser com el publicà, que en canvi només demana la pietat del Senyor, reconeixent-se pecador. “El senyal que Jesús promet pel seu perdó, a través de la seva mort i la seva resurrecció és la seva misericòrdia: ‘Vull misericòrdia i no sacrificis’”.
“El senyal de Jonàs, el veritable, és el que ens dóna la confiança d’estar salvats per la sang de Crist. Quants cristians (quants que n’hi ha!) pensen que se salvaran només pel que fan, per les seves obres! Les obres són necessàries, però són una conseqüència, una resposta a aquell amor misericordiós que ens salva. Però les obres per si soles, sense aquest amor misericordiós, no valen per res. En canvi, ‘la síndrome de Jonàs’ només té confiança en la seva justícia personal, en les seves obres”.
Jesús, doncs, parla de “generació dolenta”, i “a la pagana, a la reina de Saba, gairebé la nomena jutgessa: s’aixecarà contra els homes d’aquesta generació”. I això “perquè era una dona inquieta, una dona que buscava la saviesa de Déu”.
“Per tant, la ‘síndrome de Jonàs’ ens porta a la hipocresia, a aquella suficiència, a ser cristians ben nets, perfectes, ‘perquè nosaltres fem aquestes obres: complim els manaments, tot’. És una malaltia greu. I el senyal de Jonàs, ens porta a la misericòrdia de Déu en Jesucrist, mort i ressuscitat per nosaltres, per la nostra salvació. Hi ha dues paraules a la primera lectura que tenen relació amb això. Pau diu de si mateix que és apòstol no perquè ho hagi estudiat, no: apòstol per una crida. I als cristians, els diu: ‘Vosaltres heu estat cridats per Jesucrist’. El senyal de Jonàs ens crida: a seguir el Senyor -pecadors ho som tots- amb humilitat, amb mansuetud. Hi ha una crida, i una tria també”.
“Aprofitem avui aquesta litúrgia per demanar-nos i fer una tria: què prefereixo jo? La síndrome de Jonàs o el senyal de Jonàs?”
Traducció: Marta Nin
