Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta 4 de juny de 2013
El papa ha articulat la seva homilia a partir del fragment evangèlic del tribut a Cèsar i de l’ambigua pregunta dels fariseus i herodians.
La intenció amb la qual s’apropen a Jesús, afirma Francesc, és la de fer-lo “caure en un parany”. Li plantegen la pregunta sobre si és lícit o no pagar els impostos a Cèsar “amb paraules suaus, amb paraules maques, amb paraules meloses”. “Intenten fer-li veure que són amics”. Però tot és fals. Perquè “no estimen la veritat”, només s’estimen a si mateixos, “i miren d’enganyar, d’implicar l’altre en la seva mentida. Tenen un cor mentider, no poden dir la veritat”.
“És precisament el llenguatge de la corrupció, de la hipocresia. Jesús es refereix a això quan diu als seus deixebles: «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no». La hipocresia no és un llenguatge de veritat, perquè la veritat mai no va sola. Mai! Sempre va amb l’amor! No hi ha veritat sense amor. L’amor és la primera veritat. Si no hi ha amor, no hi ha veritat. Aquells volen una veritat esclava dels seus interessos. Hi ha un amor, podríem dir, però és l’amor de si mateixos, l’amor a si mateixos. Aquella idolatria narcisista que els porta a trair els altres, els porta als abusos de confiança”.
El que sembla un “llenguatge persuasiu”, porta en canvi “a l’error, a la mentida”. Els qui s’atansen a Jesús, observa Francesc, i “semblen tan amables en el llenguatge, són els mateixos que dijous al vespre aniran a buscar-lo a la muntanya de les Oliveres, i divendres el portaran davant de Pilat”. En canvi, Jesús demana exactament el contrari a qui el segueix, “sí, sí, no, no”, una “paraula de veritat i amb amor”.
“I la bondadesa que Jesús vol de nosaltres no té res a veure, res a veure, amb aquesta adulació, amb aquesta manera melosa d’anar endavant. Gens! La bondadesa és senzilla; és com la d’un nen. I un nen no és hipòcrita, perquè no és corrupte. Quan Jesús ens diu «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no» amb ànima d’infants, ens diu el contrari de la parla d’aquesta gent”.
Una última consideració es refereix a una “certa feblesa interior”, estimulada per la “vanitat”, per la qual, constata el papa, “ens agrada que ens diguin coses bones de nosaltres”. Això els “corruptes ho saben” i “amb aquest llenguatge intenten afeblir-nos”.
“Pensem bé avui: quina és la nostra llengua? Parlem en veritat, amb amor, o parlem una mica amb aquell llenguatge social educat, que diu coses maques, però que no sentim? Que la nostra parla sigui evangèlica, germans! Aquests hipòcrites que comencen amb la lloança, l’adulació i tota la resta, després acaben buscant falsos testimonis per acusar els que havien adulat”.
“Demanem avui al Senyor que la nostra parla sigui la parla dels senzills, la parla del nen, la parla dels fills de Déu, la parla en veritat d’amor”.
Traducció: Marta Nin
