El dia de la Mare de Déu de la Mercè, de matinada, vaig marxar de bell nou cap a Veneçuela: Barcelona, Frankfurt, Caracas, Ciudad Bolívar. M’agrada pensar que vaig del Rin a l’Orinoco, d’una gran artèria fluvial europea al majestuós riu americà que separa el Carib de l’Amazònia. Soc un home mediterrani, home d’aigua, i potser l’aigua de la mediterrània, la seva placidesa, sigui el que més em manca en aquestes latituds. Aquest gran riu en supleix la mancança, especialment ara que s’ha acabat l’estació de les pluges i baixa ple i alegre.
És la meva sisena estada a Veneçuela. Estades de tres mesos, de finals de setembre fins a les portes del Nadal. Estades de col·laboració docent al Seminari Interdiocesà de Ciudad Bolívar, gestionat per la Fraternitat Sacerdotal dels Operaris Diocesans fundats pel català Mossèn Sol. Però també estades de col·laboració pastoral allà on em demanen, parròquies i comunitats diverses i disperses per aquestes enormes extensions de terreny.
