El creixement en la fe passa per acceptar que els altres poden tenir una paraula de Déu sobre la meva vida. És creïble afirmar que ningú no es coneix millor que ell mateix. Però també és cert que la presència de Déu es dóna sovint més enllà de la pròpia consciència. Els altres, volent-ho o no, esdevenen, de vegades, paraula de Déu que ajuda, encoratja i fa sortir del passat per avançar.
Des de fa uns anys, la forma habitual d’aquesta alteritat en la fe la vehiculem en els grups i en les reunions periòdiques. Tinc la impressió, però, que l’augment del recurs als grups -ni que sigui acompanyats per un guia- ha fet perdre vitalitat a una altra eina fonamental per a la fe com és l’acompanyament personal.
Per acompanyament personal em refereixo a aquelles converses periòdiques entre dues persones en la que una d’elles verbalitza les seves recerques de la presència de Déu i l’altra li retorna un contrast, de forma que, plegats, van trobant la voluntat de Déu en la vida de la primera.
Quan es dóna amb normalitat aquesta forma de pastoral en el si de la comunitat cristiana direm que hi ha «cultura d’acompanyament espiritual». Convé anar alimentant i assolint aquesta cultura de l’acompanyament des de les homilies, les introduccions dels recessos o en la conversa. D’aquesta forma, esdevindria un ajut més per a la vida cristiana com ara ho són l’eucaristia, els grups de revisió de vida o el compromís per la justícia.
Parlar de les recerques personals amb algú, tot demanant consell, pressuposa un grau de confiança no evident. Demanar acompanyament personal pressuposa valentia i risc. Aquest punt agosarat és necessari per tal d’anar més enllà del «jo i Déu ja ens entenem», car, afirmar això, és molt proper al «jo i jo mateix ja m’entenc». Sovint ens fem una projecció a la mesura de les nostres necessitats i l’anomenem «déu». El contrast comunitari i, en especial, l’acompanyament personal, ajuden a esquivar el perill de solipsisme.
El context d’acompanyament que jo sovintejo és un espai on dues persones podem comunicar-nos durant una hora. Estem asseguts, un davant de l’altre, però no encarats. Més aviat, dibuixem un angle obert entre nosaltres on el vèrtex es situa en mig de tots dos. D’aquesta manera es visibilitza la presència d’un tercer, l’Esperit Sant, que treballa al llarg de la conversa i cap a qui s’adrecen subtilment les nostres persones.
Es important visibilitzar aquest tercer, perquè «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» (Mt 18,20). Subtilment se’l reconeix en aquesta distribució en l’espai. També el fem present en la conversa quan preguem junts o en el sagrament del perdó.
A partir del moment que s’inicia l’acompanyament espiritual, el qui acompanya es compromet a anar pregant per l’acompanyat. Jo ho solc fer present en el matí de la jornada de la nostra trobada o en acabar l’entrevista. Alguna vegada ho he fet durant la conversa, mentre escolto o compartim un moment de silenci.
En algun moment de la conversa, gaudim d’una experiència de llum que ens fa veure amb més claredat on és, d’on ve i cap on continuar davant de Déu. El to de les paraules mostren el punt d’autenticitat i la història de converses compartides revelen que aquell moment ha esta revelador. Per part meva, em surt un agraïment pel fet que Déu hagi volgut mostrar-se tan clarament a tots dos. Es quan revivim, de nou, la sorpresa dels pelegrins d’Emmaús: «¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (Lc 24,32)
David Guindulain, prevere jesuïta
