Hi ha persones que, de forma natural, no poden ser destriades de l’espai que habiten. Aquest és el cas de Joan Dies, el rector de Tor. Bé, no només de Tor, sinó també de Tírvia, de Ribera de Cardós i d’una trentena de pobles del Pallars que li suposen mantenir viu el culte en un total de 46 parròquies de muntanya de les Valls de Cardós. Dies, ens acull un vespre de novembre a la rectoria de la parròquia de Santa Maria de Ribera de Cardós, casa seva, per parlar una estona al costat d’una estufa de llenya que ha estat curosament preparada per rebre’ns.
Fa fred, però el mossèn encén amb diligència l’estufa i comencem a parlar. Ens explica que va néixer l’any 1938 a Peramea, una petita vila closa al nord del Pla de Corts, coneguda per la festa dels Martisants. Dies recorda amb emoció la festa dels Sants Innocents que reposen a Peramea, amb una mirada nostàlgica cap al passat: “Sí, cada any hi vaig allà a la festa dels Martisants. Abans es feien tres setmanes de pregàries i es cantaven els goigs, i, després, anaven en processó al terme, que arribava fins al poble d’El Comte”, relata.
“Tornaria a ser capellà, i content, perquè és el més gran i el més bonic que es pot fer”
Joan Dies va descobrir la seva vocació de ben jove. Des de petit, sempre va sentir una crida per acostar-se a Déu. Una crida que altres membres de la seva família ja havien sentit, i que va fer que ell comencés la preparació per esdevenir capellà amb només onze anys. Una singladura que duraria per tota la vida. “Jo vaig voler ser mossèn molt aviat, ja de petit. A més, a casa ja hi havia capellans i ells m’ensenyaven a llegir cuentos i m’agradava.
Vaig anar al seminari a onze anys, un any em vaig quedar a casa, i vaig continuar estudiant pràcticament fins als 60. Just feia els exercicis previs a l'ordenació quan planyíem la mort de Joan XXIII i, un cop els vam acabar, vam conèixer l’elecció de Pau VI”. De fet, ell mateix diu que si pogués donar un consell al seu jo del passat només seria un: “Tornar a ser capellà, i content, perquè és el més gran i el més bonic que es pot fer”.
Parlar amb Joan Dies suposa submergir-se en una ambient de pau i puresa: pau pel fet de saber que al llarg d’una vida s’ha mantingut fidel als seus principis; i puresa perquè en els seus ulls blaus es veu una veritable creença en els valors més essencials de l’Evangeli, uns valors que Dies defensa a ultrança i intenta dur a terme dia rere dia. “El triomf de Déu és el triomf de l’amor. No podem marginar Déu, perquè Déu és amor, i cal que la gent es convenci que l’amor és el més important”, recorda Dies, tot afegint que “a vegades, amb tot el tema de les coses que apareixen en el dia a dia, tenim moltes distraccions.
Déu està sempre al nostre costat. Però l'altra cosa que no heu d'oblidar és que ha vingut per Maria”. Dies manté una forta devoció per la Mare de Déu, perquè veu en Maria una referent i un model de vida. De fet, és membre del Moviment Sacerdotal Marià (MSM) i sempre porta un rosari perquè “no saps mai quan et podrà fer servei”.
“cal que la gent es convenci que l’amor és el més important”
Al llarg de la seva vida, Joan Dies ha dedicat tots els seus esforços físics i patrimonials a mantenir viva la flama de la fe al Pallars. Aquesta dedicació l'ha portat a acollir gent amb diverses necessitats a casa seva i a destinar el seu patrimoni personal al manteniment dels temples i dels espais de culte, perquè “no podem deixar caure les esglésies. Sempre han de ser llocs al servei del poble, i fan falta”.
De fet, ell mateix explica que “vaig rebre una deixa d’un germà meu i els altres germans em van dir que el que havia de fer era comprar-me un cotxe nou. En canvi, jo els vaig dir que si jo em comprava un cotxe nou no podria dedicar aquests diners a arreglar les esglésies, que han durat vuit-cents o mil anys, i qui les necessiti o les vulgui veure no ho podrà fer. Encara vaig amb un cotxe vell i aquests diners van servir per arreglar les esglésies”, recorda Dies somrient.
“no podem deixar caure les esglésies. Sempre han de ser llocs al servei del poble, i fan falta”
Com a rector de Tor, després de la gran popularitat que ha guanyat el llogarret amb el documental dirigit per Carles Porta sobre els crims comesos en aquell indret, Dies ha vist canviar algunes dinàmiques en relació amb el Poble. El rector ens explica que a l’església de Tor normalment no es fan misses perquè actualment només hi viu una família, amb una excepció: l’aplec de Sant Pere, el patró.
Dies indica que enguany ha vist força més gent que altres anys a la missa de l’aplec, com, per exemple, “un noi que ve cada any a Tor, que enguany, ha vingut per primer cop a la missa després d’haver vist el documental quan va sentir que tocàvem les campanes”.
“He tingut una vida molt feliç. Ara em sento gran, i tinc algunes molèsties que ja no es poden curar, però soc persistent en la pregària i em trobo millor cada dia”, ens confessa Dies tot recordant, als 86 anys de vida, els records que ha viscut. Tot i ser gran, és incansable i continua duent a terme una vida pastoral continua perquè “mai no saps si em poden necessitar”.
Joan Dies, el rector de Tor, s’erigeix en un referent per a totes aquelles persones que estimen els seus ideals i s’entreguen per ells a una comunitat, perquè veu en aquesta manera de viure “l’explicació del sentit de l’Església”. En el cas de Dies, la resiliència de ser un capella de muntanya fa que sigui plenament conscient del valor i la importància del seu deure, i amb un somriure quasi constant, ajuda tots aquells que ho necessiten -tot i les distàncies que separen els pobles, els accidents geogràfics i les inclemències del temps- i dedica unes paraules a qui, com nosaltres, truca a la seva porta.
