Caldria no fer-ne acudit fàcil ni caure en una percepció excessivament catastrofista, però alguna setmana els esdeveniments nacionals i internacionals, o d’altres de més propers, impedeixen de mantenir la bona perspectiva respecte de la humanitat que desitjaríem. Quan això succeeix els homes i les dones necessitem girar-nos, que no refugiar-nos, vers el que ens orienti i ens faci renovar l’esperança en el nostre camí. És aquí on els cristians cerquem de construir una existència segons el Regne de Déu.
Cal sortir progressivament, primer amb el pensament i després amb l’acció, d’una percepció d’una realitat sense sentit. Una realitat en la qual la llei del més fort, des d’una perspectiva estrictament material, sembla prevaldre per damunt de la llei dels qui, més enllà de les aparences, saben orientar la seva força, valors i llibertat cap al bé de tota la humanitat.
Per tal de retrobar aquests valors ens cal anar més enllà de nosaltres mateixos, dels mitjans humans més immediats i apropar-nos al que per als cristians pot semblar llunyà però no inabastable. Això és la vida segons l’Evangeli. L’Evangeli, o bona nova, que no proposa solucions fàcils a situacions difícils, sinó una vida de plenitud per a l’home i la dona en tant que fets a imatge i semblança de Déu.
Mossèn Josep M Ballarín (1920-2016), va dedicar un dels seus nombrosos llibres, El Loiola i els seus, a sant Ignasi de Loiola i la Companyia de Jesús. Ballarín no podia obviar fer referència als Exercicis Espirituals que bastí el Sant durant tota la seva vida, a partir del moment de la seva conversió. Els Exercicis proposen de contemplar un camí espiritual per tal que l’exercitant es trobi amb Déu i amb Jesucrist. És d’aquesta manera que hom cerca la manera de viure l’amor de Déu enmig de la humanitat.
“Ningú com ell (sant Ignasi) ha sabut passar el ribot i la garlopa per l’ànima fins a deixar-la ben allisada. I sap fer-ho amb una sàvia barreja de duresa i suavitat que no acaba mai d’escanyar.
Però deixar-lo en les seves ascètiques és fer-ne la meitat.
(...)
I més. Sant Ignasi entra en la contemplació de la vida de Jesús como si presente me hallara, com si fos allà mateix, quiet, a prop de l’àngel i la Verge, de l’Infant fuster, del Mestre amb Bona Nova. El veu moure’s, se l’escolta, li sent l’alè. Fins que, affectandose más, viu la passió del Senyor amb quebranto con Cristo quebrantado, talment, allà dies, l’havia viscuda sant Bernat.
I encara una altra. La aplicación de los sentidos. Al captard, a l’hora lassa, Iñaki revivia allò que havia contemplado, sentint amb els cinc sentits la infinita suavidad del Señor. Amb el sol ponent rere Montserrat, feia entrar els treballs ascètics en un sol moment d’eternitat mística.
La darrera. Els Exercicios fan pinacle en la contemplación para alcanzar amor. Per primer cop, Iñaki empra la paraula dels místics. Però no se n’acaba de fiar i avisa que el amor se debe poner más en las obras que en las palabras, tot i que afegeixi: amor es comunicación de las dos partes. Déu meu, aquest basc de mal llatí i pitjor castellà no serà mai un mestre de la llengua ni un exemple de volada poètica. Però, no cal pas ser poeta per arribar a místic; fent memoria de los beneficios recibidos de Déu, mirant como Dios trabaja y labora para mi, Iñaki toca els càntics de sant Francesc i de sant Joan de la Creu.
Acabar con un coloquio y un Pater Noster.
Amb aquest coloquio i el Pater Noster, va deixar Manresa. Ambdós li va durar tota la vida, va morir guaitant el cel.”
Ignasi ofereix de contemplar el misteri de Déu amb els Exercicis Espirituals. Un camí de contemplació que culmina amb el coloquio i el Parenostre. Un camí de llibertat per a la conversió.
