Mercè SANZ, Una nena catalana als camps nazis.

En l’avinentesa d’acomplir-se enguany el setantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz (27 de gener 1945) i de la rendició del règim nazi (9 de maig 1945), editorial Claret ha tingut l’encert de publicar les memòries gelosament guardades durant anys d’algú que va ser testimoni directe d’aquelles atrocitats i molt proper a nosaltres, el de la senyora Mercè Sans, que va ser una nena catalana als camps de concentració i d’extermini nazis. Normalment solem associar els llibres de records i els testimonis d’aquells terribles fets, amb persones que en l’actualitat sobrepassen els 95 anys. Però, ¿i els que aleshores eren infants? Aquests estan encara en un moment de la vida ideal per a recordar i relatar la seva increïble i dolorosa experiència.

Aquest és el cas de la catalana Mercè Sanz que amb sis anyets i de la mà del seu germà Herminio, que li portava només un any i mig, va travessar la frontera francesa al gener del 1939 per a començar el seu personal calvari. El seu relat, setanta anys després, és ni més ni menys que això, els records d’unes vivències infantils recollits amb el màxim de fidelitat possible. No és un llibre d’història ni una tesi doctoral, és el relat en primera persona d’algú que ha viscut aquells fets i en dóna fe. La mateixa interessada ha tingut el detall de recollir alguns documents que certifiquen la veracitat del que diu. Segurament algú amb vocació d’historiador i amb més temps per a investigar es podria plantejar la realització d’una biografia contrastada de la Mercè Sanz. De moment això és el que tenim i no és poc si se sap valorar en la seva justa mesura.

El relat és ajustat i veraç, respira la subjectivitat pròpia d’una criatura. Precisament donar veu als nens que van ser víctimes i protagonistes a la seva manera d’aquell horror és una reivindicació constant de la seva autora. Els records d’un infant per força són desconnexos i fragmentaris, però tenen tota la frescor i credibilitat que els confereix ser precisament la memòria d’un infant.

Sense avançar cap dels girs dramàtics del testimoni sí que es pot dir que conté tots els ingredients d’una petita gran epopeia humana. Hi ha material per a una molt bona novel·la o per a una gran producció cinematogràfica del tipus Pa negre. No hi falten el trencament familiar, la soledat i l’abandó, el vincle irrompible entre germans, l’abús a càrrec de suposats benefactors, l’anar d’ací d’allà sacsejats pels vents de l’odi i de la violència prepotent, el rerefons col·lectiu, social i polític d’aquells fets insidiosos, la bondat de la gent anònima i la increïble resistència de la protagonista. Hi sentim, en petit, el mateix batec que trobem en la lectura de grans referents literaris d’aquella època que ja han esdevingut clàssics, com ara Incerta Gloria de Joan Sales o Vida i destí de Vassili Grossman.

La realitat sovint supera la ficció, i per això en l’aventura humana de la Mercè també hi ha alguna cosa de La vida és bella, l’oscaritzada pel·lícula de Roberto Benigni sobre el món concentracionari nazi. Hi ha una presència benigne de personatges i veus amigues i esperançadores, i finalment el retorn a Catalunya i la represa d’una vida sana i plena de sentit en l’entrega a la seva professió d’infermera competent i creativa. La Mercè, deixant enrere tota aquella ignomínia, és una dona de rostre serè i rialler, que inspira pau i confiança.

En efecte, retornada a Catalunya, la protagonista es va casar, va tenir una filla i dos magnífics nets. Va realitzar una tasca immensa com a infermera a l’hospital de Sant Pau de Barcelona. Va ser la promotora de les campanyes de donació de sang desplegades per pobles i viles del país. Una vida plena i amb sentit. Aquella nena que tenia tants punts per a haver estat marcada la resta de la vida per aquell trauma tan cruel, ha estat una dona, esposa, mare i ciutadana activa i ha aportat tota l’experiència vital convertida en empenta i energia. És l’aspecte entre d’altres que ens agrada de subratllar, com l’esperit humà davant de les dificultats en comptes d’ensorrar-se creix.

S’hi veu també en el llibre la força de la fe cristiana que la Mercè va rebre del seu pare – mestre republicà– i que apareix en el seu relat de forma una mica providencial fins a quallar en un accés a l’Eucaristia per pròpia iniciativa de la nena de retorn dels camps a França. No hi ha agror ni ressentiment en el cor d’aquella nena esdevinguda dona madura. Cap ressentiment, només el desig convençut de mantenir la memòria d’aquells fets perquè mai més no es repeteixin, i molt especialment pel que fa al sofriment dels nens. La Mercè Sanz, la nostra nena catalana a Auschwitz, segueix portant al cor el sofriment de tantes nenes i nens del món, però no l’han deixat esclafada; a la seva mirada, hi duu llum i compassió, per això bé podem dir que és un testimoni per al nostre temps.

Xavier Morlans i Molina