Hem arribat a final de curs

Hem arribat a final de curs. I ben cert que tots tenim ganes d’acabar les feines ordinàries. Potser encara en vindran algunes d’extraordinàries, a final de juny i pel juliol, atès que serà temps de colònies, sortides, resums de l’any, cursos d’estiu. El temps passa, i sovint de manera ràpida. El ritme del món s’ha accelerat els darrers anys. Potser hi contribueix el fet que les noves tecnologies telemàtiques (Internet, mòbils i tauletes, fonamentalment) han convertit la vida en una successió, a voltes frenètica, d’inputs, vinguts d’arreu. Ens costa controlar l’anomenat «temps real» els esdeveniments, que s’acumulen i entren, gairebé sense demanar permís, a la nostra vida. Com bé va dir el jesuïta Antonio Spadaro, director de la revista «Civiltà Cattolica», en el Congrés d’ara fa un any dedicat a les grans ciutats, s’esborra la diferència entre virtual i real, almenys en les noves generacions, com si la pantalla homogeneïtzés la realitat i tot «succeís» de la mateixa manera.

A la segona lectura de la solemnitat de Pentecosta (Gàlates 5,16-25), l’apòstol trenava una llista de fruits de l’Esperit, que val la pena recordar: «amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix». Són nou fruits que fàcilment es poden agrupar de tres en tres. Els tres primers són fonaments de la vida cristiana i, per tant, sacerdotal. L’amor, la joia i la pau són la base de la vida del deixeble i alhora els grans dons de Jesús ressuscitat. Aquests dons queden com anticipats en els discursos joànnics de l’últim sopar. Allí veiem com el manament nou de l’amor («que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat», Joan 13,34) es desplega en la joia («us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra», Joan 15,11) i en la pau («us deixo la pau, us dono la meva pau», Joan 14,27). I també es veu que Jesús és la mesura de l’Església i de cada deixeble, aquell que dóna el veritable sentit de l’amor, de la joia i de la pau.

Els altres sis fruits de l’Esperit es refereixen, d’una banda, als sentiments interiors de bondat pacient que creix en aquells que s’han fets seus l’amor, la joia i la pau. L’home que ha conegut la pau que ve del Senyor, mantindrà dins d’ell sentiments de bondat, de paciència no fictícia, de benvolença i no de judici. Val a dir que al pastor molt sovint se’l mira en termes de «persona de bé». Se li valoren particularment la paciència i la mansuetud. Quan diuen d’ell que «mai no s’enfada» o que «ho tira tot cap a la bona part», es refereixen exactament als seus sentiments interiors, els quals, òbviament, tenen una traducció en la seva manera de ser i de fer. El prevere que està construït sobre l’amor, el goig i la pau, que vénen de Jesús, tindrà uns sentiments interiors que es manifestaran abundosament.

D’altra banda, l’apòstol parla de «fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix». Ens movem en el terreny de l’articulació concreta de les decisions que s’arrelen en el propi cor. Que el prevere sigui l’home de la dolcesa i no de la duresa, exclou la rigidesa d’actituds, tant de cara a un mateix com de cara als altres. Una cosa semblant es pot dir de la fidelitat, que és el segell de tota vocació: la fidelitat és filla directa de l’amor, ja que l’amor només es pot declinar amb la fidelitat com a expressió concreta. I és en virtut de la fidelitat a la crida rebuda que cal entendre allò que Pau anomena «domini d’un mateix». Naturalment, no estem parlant d’un selfcontrol, d’un saber-se dominar exteriorment encara que, per dintre, bullin l’enfuriment i el menyspreu. Parlem de la capacitat de traduir la fidelitat i de no deixar via lliure als desig i a les fixacions, que es converteixen en submissions i esclavatges.

En aquest sentit, voldria aplicar el «domini d’un mateix», que és conseqüència de viure un amor fidel dins el cor, a la manera de comportar-se davant el potent instrumental tecnològic que tenim a disposició i del qual hem de poder ser amos i no esclaus. Poso un cas concret. Ens trobem en un acte públic i sona l’avís que hem rebut un missatge de WhatsApp, per exemple. Ràpidament ens inquietem i fàcilment podem trobar justificacions per a obrir immediatament el missatge i, eventualment, contestar-lo. Fins i tot podem pensar que actuar així és propi de pastors «responsables» que estan atents a una urgència insalvable… o bé raonar sincerament i dir-nos que estem enganxats al mòbil i que qualsevol excusa és bona per a isolar-nos de l’acte on ens trobem i donar prioritat a la «nostra preocupació». Si caiem a la trampa d’obrir el mòbil, és possible que la cosa no s’acabi aquí i que no el deixem fins passada una certa estona. Un segon exemple. Assistim a una sessió més aviat complexa, que demana atenció i esforç. La temptació està servida. Comencem a neguitejar-nos, ens convencem que estem molt cansats, que allò és un avorriment, que hi ha una manera més interessant d’aprofitar el temps i, com aquell que no fa res, ens isolem i recentrem la nostra atenció en el smartphone. Un tercer exemple. Un dia entre setmana al matí, amb poca feina pastoral, engeguem l’ordinador i comencem a navegar, sense nord ni sud. Les hores passen, el temps s’escola, el cap queda ple d’informacions que oblidarem ràpidament o bé de sensacions de les quals podríem prescindir.

El «domini d’un mateix» de què parla Pau pot aplicar-se perfectament a situacions com ara aquestes. La pregunta és si som amos de l’instrumental tecnològic que tenim a l’abast i si sabem isolar-nos del mòbil i del poder d’atracció que posseeix fins al punt de guanyar la batalla de l’atenció i de les prioritats. Recordo que ara fa uns quants anys, es parlava d’addicció a la televisió. Hi havia persones que es passaven hores i hores mirant pel·lícules, alienants o bé innòcues, però que acabaven arrossegant la persona i la feien esclava de la pantalla. Doncs bé, ens hem convertit en consumidors telemàtics i és difícil practicar el domini d’un mateix en aquest camp: l’instrumental tecnològic és sempre a l’abast i no és fàcil sortir victoriós del repte antropològic i espiritual que planteja.

Amics, és important dir-se la veritat sobre aquest punt. El domini d’un mateix resulta essencial en una època on tantes vegades quedem com superats per la quantitat de sol·licitacions telemàtiques, rebudes o buscades. Si un dels fruits de l’Esperit és el domini d’un mateix, siguem espirituals, no caiguem en els comportaments terrenals («segons la carn») en un camp tan llaminer i alhora abassegador com és la tecnologia de la comunicació i de la informació. No caiguem en cap mena d’esclavatge. Hem rebut l’Esperit que ens fa lliures i que es manifesta en el domini de nosaltres mateixos, també en tot el que és telemàtic. Un ganivet és un instrument utilíssim però pot fer-se servir malament. La pantalla és necessària, però no es pot convertir en un ídol que ens robés la llibertat, anul·lés la nostra humanitat i ens deixés tocats espiritualment.

Armand Puig i Tàrrech