L'almoina, pràctica penitencial, a l'obra de Tertul·lià

Propera ja la Quaresma i tenint en compte les tres obres penitencials que el Senyor recomanà, ens ha semblat bo exposar el pensament d’un cristià antic –del segle III i a més del Nord d’Àfrica: Tertul·lià– sobre l’almoina. A diferència del dejuni i de l’oració, Tertul·lià no escriví mai cap obra sobre l’almoina. Així i tot, a nou escrits de l’Africà compareix l’almoina i sempre envoltada d’elements penitencials. Les obres que tracten aquesta problemàtica són: Apologeticum, De baptismo, De patientia, Ad uxorem, De idololatria, Aduersus Marcionem, De uirginibus uelandis, De fuga in persecutione i a De ieiunio aduersus psychicos.

En aquests escrits l’autor fa palès tres idees principals: l’almoina sempre és emprada per a recolzar el punt de vista de l’autor sobre altres problemàtiques, no per aprofundir el seu propi sentit. La segona idea que s’exposa és que l’almoina sempre compareix com a integrant del que és l’essència de la praxi cristiana. I finalment, se’ns mostren unes certes vinculacions entre l’almoina i la penitència.

a) L’almoina al servei d’altres problemàtiques

En totes les obres en què es fa referència a l’almoina, aquesta és usada per recolzar el punt de vista de l’autor sobre altres problemàtiques, no per aprofundir el sentit d’aquesta exigència de la fe cristiana. Així s’insisteix que és bona per a l’Imperi; que admetre tothom al baptisme no és fer almoina; que demostra el poc interès dels cristians pels béns materials; que l’almoina mostra la poca conveniència del matrimoni entre cristians i pagans; que Déu és un; que has de deixar clar quan donis que ets cristià; que no has de donar en benefici propi; que convé que les verges portin vel; que els dejunis són necessaris...

b) L’almoina és part essencial de la praxi cristiana

La segona idea que ens ofereix l’estudi de l’almoina a l’obra de Tertul·lià és que aquesta sempre compareix com a integrant del que és l’essència de la praxi cristiana. El Déu cristià prefereix la misericòrdia als sacrificis (Cf. Os 6,6). No estranya, doncs, que el cristià, mogut per la seva fe, exerceixi misericòrdia fent almoina. És el mateix Senyor qui la demana. Per assenyalar, aquest aspecte les cites neotestamentàries més emprades pel nord-africà són: Mt 5,40; Mt 6,3; Lc 3,11; Lc 6,30; Lc 11, 41; Lc 16,9.

Aquesta praxi cristiana va acompanyada d’altres, com puguin ésser: la pertinència a l’Església, la visita als malalts, la participació a l’Eucaristia, dur una vida segons la fe, la pregària, senyar-se, el baptisme, les prostracions, el dejuni, sofrir amb paciència les persecucions... Certament no totes tenen la mateixa importància, però el seu conjunt conformen el que s’anomena vida cristiana. L’almoina junt amb l’elecció divina i l’amor de Déu són les coses vertaderament importants de la Llei de Déu. Des de les primeres obres (Apologeticum) fins a les darreres (De ieiunio), Tertul·lià testimonia que l’almoina –entre els cristians– és entesa en un doble nivell: institucionalitzada i personal:

L’almoina institucionalitzada. Els cristians del Nord d’Àfrica feien una aportació mensual (o amb altra freqüència) totalment voluntària, amb la qual es constituïa un quasi deposita pietatis amb què s’atenien els cristians necessitats: donar menjar i enterrar els difunts que morien sense mitjans, socorre els nins i nines orfes i mancats de béns, ajudar els criats vells, ja jubilats, i els qui han naufragat, així com aquells condemnats a les mines, desterrats a les illes o empresonats per causa de la fe. El cristià entén que tots aquests són germans de fe que, per mor d’aquesta, poden confiar ésser ajudats. És una almoina que fa la comunitat als seus més necessitats, en nom de tots els que la integren.

L’almoina personal. El cristià s’atén a la norma evangèlica de «donar a qui li demana» (Cf. Lc 6,30) i es distingeix per la seva generositat. Tant és així que, amb una frase lapidària, Tertul·lià afirma que «és major la misericòrdia dels cristians pels carrers que la religiositat dels pagans en els temples». Si l’almoina institucionalitzada s’adreçava als cristians, aquesta té com a destinataris els pagans, i si aquella es feia en base a la germanor o fraternitat de fe, aquesta és per la fraternitat segons natura de tots els homes.

c) Relacions entre almoina i penitència

De la relació entre la penitència i l’almoina, que és l’objectiu últim de l’estudi fet, es pot afirmar que tant l’origen –Déu– com els fruits de l’almoina –la salvació de l’home– són comuns a la penitència. Tertul·lià sovint anomena l’almoina junt amb altres elements penitencials com puguin ésser el baptisme, les pregàries, les prostracions, el dejuni. Cert que no diu mai que l’almoina sigui una acció penitencial, però el fet que comparegui entre altres pràctiques que sí que ho són, deu significar qualque cosa.

Conclusió

Hem d’acabar afirmant que malgrat a l’obra de l’Africà es troben relacions d’origen i de fruits entre l’almoina i la penitència, i que l’almoina és citada entre d’altres elements penitencials, no es pot afirmar que als escrits de Tertul·lià aparegui com una obra penitencial, al mateix nivell del dejuni o de l’oració. En aquest sentit és curiós que Tertul·lià no digui mai que l’almoina perdona pecats, perquè abans d’ell ja era una doctrina ben acceptada pel pensament cristià (Did 4, 6: SC 248, 161), i tot d’una després d’ell Cebrià de Cartago ho torna exposar clarament (Cyprianus, Eleem. 1: CCL 3A, 55). Però el que sí és clar és que l’almoina en tot moment forma part de la vivència del cristià tant a nivell personal com comunitari. Que aquesta sigui doncs una de les nostres pràctiques per la Quaresma que prest encetarem.

Antoni Jesús Dols