Introibo ad altare Dei, ad Deum qui laetificat senectutem meam

Aquell matí a l’hospital em van comunicar oficialment el que feia temps que el meu cos pronosticava: havia arribat l’hora de canviar el full de ruta de la meva vida sacerdotal al voltant dels meus 80 anys. El metge m'ho va dir ben clar: «ha arribat l’hora de retirar-se, de jubilar-se»

Aquells dies pel meu cap van barallar-se diversos substantius referents a la meva nova vida. El que vaig veure clar és que no podia retirar-me ni jubilar-me. Recordava l’eslògan que havia brodat en la cinta amb què em va lligar les mans el dia de l’ordenació sacerdotal: in aeternum ero tecum. Ho tenia clar, havia de continuar exercint el meu sacerdoci. No valia ni retirar-me ni jubilar-me. Aquells dies es rumorejava l’abdicació del Rei, i servidor no havia d'abdicar de res, solament abdiquen els reis; ni dimitir, cosa que fan els que han obrat quelcom malament. Tampoc no m’agradava que ara seria pensionista o de la tercera edat, ni renunciar, que és cosa dels bisbes, ni passar a la reserva, com fan els militars. Em va agradar el que em va dir el Sr. Bisbe quan li vaig exposar què seria de la meva vida d’ara endavant. Em va dir: seràs emèrit, que equival a reconèixer els serveis, però continuaràs servint la diòcesi. Em va agradar i ara formo part del llistat de la bona colla dels meus germans sacerdots emèrits.

Continuo essent pastor, encara que emèrit. Voldria comunicar mitjançant la revista El Bon pastor la meva experiència sacerdotal d’ara. Es fonamenta sobre tres eixos.

Primer: Vida espiritual. A la meva terra gastem el verb «xalar» per expressar la nostra joia. Puc dir que ara xalo resant la Litúrgia de les Hores. Ho faig, perquè tinc temps, pausadament, repetint versets si m’agraden, em deixo guiar per un comentari sobre els salms. A més de la Litúrgia de les Hores també ocupa un bon lloc la Lectura Espiritual; ara tinc a les mans Les morades de Sta. Teresa. I, és clar, un temps prou llarg dedicat a la pregària personal, mitjançant la Lectio Divina.

Segon: Formació. Es tracta d’estar al dia i enfortir la pertinença a l’Església, donar raó de la nostra esperança, segons ens diu sant Pere. Necessito, com els músics del litànic, no deixar de tocar en cap moment la pròpia partitura, ara la partitura de la meva vellesa, que ha de mirar no el passat, com solen fer els vells, sinó el futur. La lectura m’ajuda a formar-me, a més que em desintoxica de la tele. Em falta temps per llegir les revistes que tinc a mà: “El Bon Pastor”, “Catalunya Cristiana”, “Taüll”, “Vida Nueva”, “Full Diocesà”, el “Butlletí” del Bisbat, a part dels discursos del Papa Francesc, i la premsa diària per estar al dia.

Tercer: Apostolat. Un recorda tot el que ha fet en la seva vida, ara sóc «comodí»: ajudo els sacerdots de la parròquia i l’arxiprestat a suplir-los en les celebracions si els rectors s’han absentat de la parròquia. Continuo essent disponible. Un altre aspecte del meu apostolat és asseure’m amb els vells quan surto a caminar. Amb els vells trobo a cada temps el lloc adequat per seure, per gaudir del sol o per alliberar-me de la calor. Escoltar les converses és un noticiari del que passa pel poble o judicis que fan dels nostres polítics i de la seva situació econòmica. Em pregunten quina és la meva resposta, com a capellà. Bon apostolat.

Com a resum dic que encara que la salut fa miques, per fosca que a vegades considero la meva vida, com a sacerdot mai he de claudicar per aportar seny, il·lusió, viure el sacerdoci. Penso que un sacerdot no és ancià, sinó madur com el vi vell, ningú no és vell si no ho vol ser i com a sacerdot no vull ser-ho. A vegades en les reunions em diuen que això no puc fer-ho perquè sóc vell i aleshores corro per fer-ho. Cert que la vellesa és com el santuari de les xacres, totes hi troben refugi. Quan era jove, en començar la Missa deiem: Introibo ad altare Dei i l’escolanet responia ad Deum qui laetificat juventutem meam. Ara, en començar la missa, quan em dirigeixo a l’altar, dic molt endins meu: Ad Deum qui laetificat SENECTUTEM meam. Sí, Déu m’enforteix, em dóna joia. Per això contemplo l’ancianitat com un servei a l’Església. Per reviure aquest servei, mentre pugui assistiré a les reunions diocesanes de formació permanent, de recessos, d’exercicis espirituals. Són trobades de comunió que reforcen la meva Vida Espiritual, la meva Formació i el meu Servei com a sacerdot emèrit.

Faig meu el salm 92: Encara donaran fruit a la vellesa.

Continuem plens d’ufana i de vigor,

per proclamar que és recte el Senyor, la meva roca.

Josep Ma. Tomás, prevere emèrit del bisbat de Tortosa