Comentari a la primera lectura del tercer diumenge d’Advent C
En l’Escriptura jueva, desprès dels tres grans profetes Isaïes, Jeremies i Ezequiel el que nosaltres considerem com els dotze profetes menors formen un sol llibre. Si en aquest conjunt hi afegim el llibre de Daniel considerat durant molt temps com un llibre profètic, tindríem un total de cinc libres profètics: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel i els Dotze profetes que serien la contrapartida als cinc llibres de la Torà, La Llei, el nostre Pentateuc. El nombre de dotze és indiscutiblement un número simbòlic que simbolitza una totalitat; recordem les dotze tribus d’Israel. Fixem-nos que el llibre de Jonàs és més una historieta edificant que no pas un llibre pròpiament profètic però ha estat inserit en el conjunt dels libres profètics per aconseguir la totalitat de dotze.
Tot i que els dotze profetes estan reunits en un sol llibre en l’Escriptura hebrea són obres diferents atribuïdes a autors diferents i no es pot considerar ni interpretar el conjunt dels dotze profetes com si es tractés d’un sol llibre que presentés la unitat d’un sol i únic discurs. Així cal llegir i interpretar cadascun dels dotze profetes per ell mateix independentment dels altres onze.
Entre aquests dotze profetes hi trobem el profeta Sofonies. D’ell en llegim un petit fragment a la primera lectura d’aquest diumenge (So 3,14-18a). Alguns comentaristes, basant-se en la informació que dona el llibre, situen l’activitat del profeta Sofonies en temps del rei Josies (Sf 1,1). El judici profètic contra les classes benestants de Judà fan que Sofonies sigui considerat un precursor de la reforma de Josies i no tan sols impulsor sinó un defensor entusiasmat de la reforma en qüestió. Però altres comentaristes, atenent-se a l’alliberament de Sió de que parla el nostre text (3,14) defensen que l’activitat del profeta s’esdevingué en un temps posterior a la reforma de Josies. Així, segons aquests, l’activitat del profeta s’hauria de situar en el període d’incertesa que es produí desprès de la mort del rei Josies i l’exili. La influència d’Assíria havia caigut, però havia sorgit un nou imperi poderós, el Babiloni, que pressionà sobra Judà fins acabar amb l’exili.
El text que llegim avui és el final feliç d’un conjunt d’amenaces i crides a la conversió que nodreixen pràcticament la totalitat del llibre. Tot just començar, desprès de l’amenaça contra tota la terra, el profeta anuncia un càstig contra Judà i Jerusalem per haver-se allunyat del Senyor practicant la idolatria. Això s’esdevindrà el “dia del Senyor” expressió clàssica de la teologia bíblica, descrit aquí amb gran detall com a dia de tràngol, angoixa, destrucció i ruïna.
Abans no vingui aquell dia, si hom vol escapolir-se’n ha de convertir-se, ha de cercar el Senyor, la bondat, la humilitat i complir els preceptes.
A l’hora de repartir estopa no s’escapa ningú. Les nacions estrangeres seran castigades per haver-se burlat del poble del Senyor, pagaran per la seva arrogància.
Enmig d’aquest panorama desolador i depriment emergeix la resta d’Israel, un poble humil i pobre que s’ha mantingut fidel al Senyor. S’intueix que és gràcies a ell que el Senyor restablirà la vida i la dignitat a Israel, Judà i Jerusalem. És el que llegim a la lectura d’avui.
Sobresurt la presència del Senyor enmig del poble. A diferència dels últims reis de Judà que no han fet res més que portar desgràcies, ara serà el Senyor qui regnarà i això és motiu d’alegria i celebració.
Diumenge tercer d’Advent. 15 de Desembre de 2024
