Tortura blanca

Cada any la persona que guanya el Premi Nobel de la Pau troba un ressò força ampli en els mitjans de comunicació. No obstant, em pregunto quants sabrien indicar qui el va guanyar l'any 2023. Quin és el seu nom? Es tracta d'una dona anomenada Narges Mohammadi, nascuda a Zanjan, (Iran) fa 52 anys. Periodista, activista, compromesa amb el moviment «Dona, Vida, Llibertat», vicepresidenta i portaveu del Centre de Defensors dels Drets Humans. Detinguda, empresonada, condemnada a 13 anys de presó, que compleix a partir del 2021. Des del passat 4 de desembre fora de la presó, amb un permís per malaltia de tres setmanes. Temps totalment insuficient. L'any passat el Comitè Noruec del Nobel va reconèixer «la seva lluita contra l'opressió de la dona a l'Iran i per promoure els drets humans i la llibertat per a tothom». Amb aquest premi, el Comitè «reconeix als centenars de milers de persones que, des de fa un any, es manifesten contra les polítiques de discriminació i opressió que el règim teocràtic exerceix contra les dones».
Mohammadi és autora del llibre Tortura blanca, en què entrevista dones iranianes empresonades. El títol del llibre apunta a una manera determinada de practicar la tortura que no se centra tant en agressions físiques, sense excloure-les, sinó a destrossar la seva consciència, la seva psicologia, la seva sensibilitat. Com afirma Shannon Woodcock, «la tortura blanca està dissenyada per deixar seqüeles que perdurin fins i tot després del temps de presó». Temporades molt llargues d'aïllament juntament amb interminables interrogatoris sobre delictes mai comesos. Anul·lació d'estímuls sensorials que provoquen ansietat i problemes fisiològics i distorsions cognitives. Vida en un espai reduït, inhumà. Bombetes potents enceses nit i dia. Ulls embenats en sortir de la cel·la per acudir als interrogatoris. Menjar insípid. Manca d'atencions mèdiques. Sentiment profund de desconfiança. El silenci genera angoixa, però també les veus i sorolls. Les dones afegeixen el patiment pels seus fills, per la seva família, més encara que els homes, per paper de mares i cuidadores.
La tortura, prohibida en nombrosos tractats internacionals, continua sent un recurs molt usat. Una arma opressiva, en aquest cas, contra dones per motius polítics o religiosos (bahá'ís, cristians, dervixos...), amb l'objectiu de buscar que es retractin en públic. La lectura de les entrevistes permet adonar-se d'un patiment inconcebible, que s'infringeix a les persones detingudes i preses, al costat de la seva resistència admirable. ACAT [Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura] manté des de fa una «gran lluita contra la tortura, la pena de mort i altres tractes cruels, inhumans i degradants.» Tortura blanca no és un llibre d'entreteniment, sinó que serveix per prendre consciència d'una realitat que lacera al nostre món, que indigna en conèixer-la i que interpel·la en descobrir el coratge, la valentia i l'enteresa d'unes dones, tan senzilles en la vida com excepcionals en la seva coherència. El Nobel de la Pau a Narges Mohammadi dona més visibilitat a un problema molt greu que podria passar inadvertit.