La Tanza d’adolescent va fer els seus estudis en l'escola annexa al Monestir i Centre Social-Filantròpic “Sant Basili el Gran” que es troba en la localitat de Galati (Romania).
Allà, d’adolescent, junt amb altres noies va aprendre a fer el “Komboskini” (en grec) o “Metanie” (en romanès), o Chotki (en rus), que es tracta d’un cordó format per diversos nusos, (com un rosari), fet normalment amb llana negre, i també no tan sovint, amb teixit de seda. Tanza recorda que aquests Komboskini eren portats a la catedral de la ciutat per posar-los a l’abast dels feligresos, en què són, utilitzats per realitzar la “Pregària del cor” o la “Pregària de Jesús”, més enllà de les parets dels monestirs.
L’origen d’aquest Komboskini s’atribueix als Pares del Desert (s .IV), on ells que vivien en llocs solitaris, motivats per les paraules de Sant Pau als Romans quan digué que s’havia de viure: “perseverants en la pregària i pregar constantment”. Va haver-hi monjos que resaven petites pregàries de l’Evangeli, com la dels dos cecs: “Tingueu pietat de nosaltres, Fill de David (S. Mateu 9,27)”. O la de la dona cananea, “tingueu pietat de mi, Senyor, Fill de David (S. Mateu 15,23)”; la súplica del pare de l’epilèptic, “Senyor, tingueu pietat del meu fill... (St. Mateu 17,15)”; la pregària dels deu leprosos, “Jesús, Mestre, tingueu pietat de nosaltres (St. Lluc 17,13)”; la pregària del cec de Jericó, “Fill de David, Jesús, tingueu-me pietat” (St. Marc 10, 47-48); o la pregària del publicà “!Oh, Déu! Tingueu compassió de mi, pecador (St. Lluc 18,13)”.
En el llibre publicat per Placide Desaille sobre la pregària del cor, en el món hesicasta, parla que és un camí que se sosté en un doble fonament de la doctrina de la deïficació de la persona en Crist, tal com és formulada pels Pares de l’Església grega i l’ensenyament pràctica dels Pares del desert sobre la custòdia del cor i la pregària continua.
Sí, la Tanza en evocar aquell temps de jove, ara ha volgut traslladar el que ella va aprendre en aquell Monestir i transmetre aquesta tradició, que segueix tan viva per tants creients que troben en aquesta pregària del cor un recés d’espiritualitat, que encén la flama del cor.
Fa poc es va crear un taller en la Parròquia de Sant Serafí, del municipi de Corçà, (Girona) en el que ella va ensenyar i mostrar amb gran habilitat el procés de fer aquest cordó que gira i gira a les mans dels que d’ell s’agafen i procuren en el silenci, resar des de l’interior del cor de la persona.
Quan, després de tant temps les tradicions es conservin i es perpetuïn, demostren que no són una moda, que són quelcom més que això. Tenen un fonament que s’ha anat forjant a través d’una transmissió de generacions en generacions, i que és un instrument, una eina, un mitjà que permet que els llavis de la persona que pronuncia la pregària, curta però bíblica i sentida segueixi un camí que, malgrat la repetició del Nom, el que es deriva no és només un pronunciament verbal sinó que la pregària te la força curativa i la persona ho rep com un reforçament que li dona vitalitat i salut mental, psíquica i espiritual, on el Nom de Jesús és recitat constantment.
Sí, la pregària és l’idioma de l’amor vers Déu i a Ell i ens adrecem amb la humilitat del publicà, en contrast, de l’actitud del fariseu, i clamem: “Senyor Jesucrist, Fill de Déu, tingueu pietat de nosaltres”.
A la Tanza, li diríem que segueixi mostrant, amb la seva habilitat, aquests Komboskini que ella fa amb tanta disposició i saviesa rebuda d’una tradició monàstica i mil·lenària.
