(Oriol Xirinachs) Aquest estiu he estat vivint uns dies al Cottolengo. És una experiència espiritual única on es pot palpar la providència de Déu que manté la vida material i espiritual d’aquella “terra sagrada”. Aquelles germanes vivint els tres-cents-seixanta-cinc dies entregades amb cos i ànima a unes persones tan limitades físicament i psicològica, sabent-los desvetllar el sentit de la vida i de família, no s’entén humanament; és un altre mon.
Un dels dies, celebrant l’aniversari de la mort del Pare Alegre, fundador, es varen reunir tots a la plaça de l’entrada a resar el rosari. Allà al fons es veia la ciutat. Quin contrast!! Em va venir al cap el text de Lluc: «Quan Jesús va ser prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué: —Tant de bo que en el dia d’avui també tu haguessis reconegut allò que et porta la pau! Però ara és amagat als teus ulls» (19,41-42).
Ara, tornant a la ciutat, veig un anunci d’un batut de cacau –no vull fer-ne propaganda- que amb formes variants tenen de comú que bevent-lo tindran “una manera de veure i una manera de viure”. És tota una mostra de la manera tan migrada i esquifida de veure i de viure que ens proposa la nostra societat del consum.
Us ho recomano, si voleu veure i viure d’una manera profundament humana, lliure, feliç i fraterna, no us fieu dels "batuts" i aneu al Cottolengo.
