En els passats anys vuitanta, un grup reduït de persones pertanyents a diverses entitats vam viatjar a París per entrar en contacte amb diverses institucions relacionades amb els joves i el lleure. Entre les moltes coses que aporta un viatge d'aquestes característiques, em va cridar l'atenció veure com a la capital francesa s'eliminaven les barreres arquitectòniques. L'objectiu era evident: facilitar l'accés i la mobilitat a les persones que tenien dificultats físiques o que es movien amb la seva cadira de rodes... Tenia molt de innovador per a mi. Amb el pas dels anys, aquesta sensibilitat s'ha generalitzat al nostre país. Encara queden obstacles, però s'ha millorat molt. Què diferent és construir una ciutat per als més avantatjats o edificar-la per englobar també els col·lectius més vulnerables!
La lluita contra les barreres físiques està donant excel·lents resultats. No obstant això, en el temps actual sorgeixen noves barreres: les barreres digitals. Els joves es mouen com peix a l'aigua a les xarxes socials i a les autopistes d'internet. Moltes gestions requereixen disposar d'un mòbil, que té usos múltiples: telèfon, ràdio, correu, càmera fotogràfica, vídeo, operacions bancàries, agència de viatges, GPS... La tecnologia, viscuda de manera tan dispar, dona peu a l'anomenada fractura digital, a la bretxa digital. Les generacions majors troben importants dificultats de moure's en aquest àmbit i se senten incapacitades per realitzar gestions amb el seu mòbil o, fins i tot, amb l'ordinador. Administracions públiques, institucions, empreses, bancs... es tornen inabordables per a la gent gran. En nombroses ocasions la cita prèvia només es pot demanar per internet. Ja no serveix ni tan sols una trucada telefònica, que sí que està al seu abast. Un carreró sense sortida. L'automatització, que suposa un estalvi per a les empreses, margina les persones ancianes, que es troben desateses, incapaces de navegar per internet. A Sant Cugat es va dur a terme una manifestació sota el lema: «No al maltractament digital». A partir d'aquí, el periodista Víctor Alexandre va publicar un article titulat La dictadura digital contra la gent gran. El progrés posa en evidència l'analfabetisme digital i incrementa el col·lectiu de les persones descartades. No interessen. Es dona més importància a l'estalvi que al respecte als drets. Atendre-les suposa una despesa. En tot cas, es pensa que sempre hi haurà un net o un nebot que els resolguin els seus problemes. El món digital està replet de possibilitats, però és un terreny minat on les trampes es troben per tot arreu. Caure-hi és fàcil per a la persona inexperta.
El poeta León Felipe va escriure: «Vaig amb les regnes tenses i refrenant el vol perquè no és el que importa arribar sol ni aviat sinó tots plegats i a temps». Aquest és el desafiament: «tots plegats i a temps». Ara, ni una cosa ni l’altra.
