Al número 12 del carrer de la Força de Girona sempre hi ha la porta oberta i turistes i passavolants entren encuriosits al cancell des d’on s’endevina una escala històrica, mai millor dit. Abans, però, uns rètols informen d’un nom i d’una congregació. Maria Gay Tibau- Religioses de Sant Josep de Girona. Fundades l’any 1870 a la Pujada de Sant Domènec, aquesta primera comunitat donaria lloc a l’Institut de Religioses de Sant Josep de Girona, congregació dedicada a la sanitat i a l’educació amb una arrelada presència a casa nostra. Des de 2003, l’Institut ha recuperat aquest edifici del carrer de la Força, bressol de la primera comunitat.
Ens hi endinsem de la mà de la germana Felícitas Villares, mestra i infermera jubilada i actualment vicepostuladora de la causa de canonització de la fundadora, Maria Gay Tibau (Llagostera 1813 – Girona 1884). També ho és de les tres germanes martiritzades durant la Guerra Civil: Fidela Oller, Facunda Margenat i Josefa Monrabal que van ser beatificades a Girona l’any 2015.
Una casa multifuncional
En aquesta casa al cor de Girona hi resideixen actualment deu germanes, cadascuna amb unes tasques pròpies. Les més grans mantenen principalment el caliu i l’oració, les més joves, africanes, estan estudiant a la universitat o bé aprenent el català i el castellà mentre que la germana Felícitas hi resideix en ser la vicepostuladora de les causes de canonització. Abans hi residia també l’actual Superiora General Rosa Masferrer Felip, filla de Cassà de la Selva, i que en ser escollida per aquest càrrec ara resideix a Madrid.
A pocs metres de la Casa, també al cor de Girona hi ha el Centre geriàtric Maria Gay Tibau, una residència d’ancians de la congregació, mentre que al barri de Vilarroja -un dels barris més castigats de la ciutat- la Congregació regenta l’escola Sagrada Família, un centre d’alta complexitat. A la capital gironina doncs, són tres les comunitats amb que l’Institut hi és present.
Museu de la Congregació
A la primera planta de la casa hi trobem el museu de l’Institut. Les sales ofereixen sota diversos àmbits temàtics una mostra de la seva història principalment a través d’objectes històrics. Només entrar sorprèn la recreació d’una habitació d’una llar antiga. "Aquí vam recrear la principal tasca amb la qual va néixer l’Institut, la de vetllar els malalts primer a les cases i després als hospitals", explica la germana Felícitas. Per aquest motiu als peus del llit hi ha una cadira com a símbol de la que utilitzaven les germanes per acompanyar els malalts durant les hores de vetlla. No debades, una altra sala del museu mostra diferents manualitats: puntes, ganxet i roba d’altar que les mateixes germanes brodaven mentre feien la vetlla, i per això en molts llocs són conegudes popularment com a vetlladores. La vitrina atresora un conjunt de filigranes artístiques que avui gairebé ja no es fan enlloc per les hores i la traça que comporta l’art del brodat.
Les altres sales són una mostra de diferents objectes cedits i regalats a la Congregació, de cases que han tancat i on ja no hi ha comunitat, així com objectes procedents d’Amèrica, d’Àfrica i d’altres llocs d’on la congregació té germanes i que volen que una representació dels seus països estigui al bressol de la congregació. També hi ha un espai dedicat a les tres Germanes beates màrtirs que varen morir assassinades durant la persecució religiosa de la Guerra Civil. Passejant per les sales i mirant les vitrines -plenes de plaques i objectes d’arreu- es veu l’estima i agraïment que ajuntaments i institucions han mostrat cap a les Germanes per la seva tasca als pobles per on han passat.
Un crucifix de Manolo Escobar
Entre campanes, calzes, patenes, plaques i altres objectes litúrgics i ornamentals, com una custòdia feta amb les aportacions de totes les comunitats de l’Institut, Felícitas Villares assenyala un crucifix: "Ens el va regalar el cantant Manolo Escobar". Resulta que l’autor del famós ‘Porompopero’ i ‘Mi carro’ treballava de paleta a la clínica del Remei de Barcelona, gestionada per l’Institut. Allà va ser descobert com a cantant i va deixar l’ofici per dedicar-se a la música. Agraït per aquell canvi que la seva vida va donar en una casa de la congregació, va obsequiar les germanes amb un crucifix avui exposat al Museu com una mostra més de l’estima de la gent.
"Jo li dic el camí, vostè condueixi..."
Aquesta va ser la premissa per començar el procés de canonització de Maria Gay Tibau. "Nosaltres volíem saber com havíem arribat fins aquí com a Institut", explica Felícitas Villares, ja que fins als anys 60 del segle passat a l’Institut no es parlava gaire de la Fundadora més enllà d’una frase que sintetitzava el carisma que Maria Gay volia: ‘Alleugerir el dolor i sembrar la pau’. L’any 1995 la germana Felícitas arriba a Girona per indicació de la superiora de l’Institut amb la intenció d’ajudar a trobar informació de Maria Gay, car l’Institut només disposava de la seva partida de naixement i alguns apunts, poca cosa més. La fundadora, doncs, era una gran desconeguda.
Per tal de descobrir què se’n podia saber de Maria Gay van ser indispensables els coneixements de la germana Maria Massanas, llavors vicepostuladora i gran coneixedora de les comarques gironines. Ella acompanyaria Felícitas als arxius i ajuntaments dels pobles on l’Institut havia tingut presència. Llocs com Blanes, La Bisbal o Llagostera, poble de naixement de Maria Gay. La germana Felícitas, nascuda a León i que venia de fer de mestra en una escola de Porcuna a Jaén, no parlava català i la germana Massanas ja no portava cotxe. Per aquest motiu i amb empenta i il·lusió van passar-se l’estiu de 1995 anant d’arxiu en arxiu preguntant i remenant papers i visitant cases i ajuntaments per tal de recollir material, dades i testimonis sobre Maria Gay.
El procés de recollida d’informació va ser intens: "Vam demanar testimoni a totes les germanes majors de 80 anys, fent-les venir a Girona i les que no podien per motius d’edat, una germana les va anar a visitar a cada comunitat per prendre’n testimoni". De totes elles se n’extreia que Maria Gay Tibau va ser una dona "silenciosa, piadosa, molt caritativa i molt bona".
L’any següent, el 1996, s’obriria el procés de canonització amb tot el que es va arribar a recollir, una informació que serviria per publicar el primer llibre sobre la fundadora Tras las huellas de Maria Gay Tibau escrit per la postuladora, la germana Teresa Fernández Mielgo. A l’espera de l’estiu de l’any 2000, quan el Papa Joan Pau II celebraria el Jubileu dels Màrtirs, la germana Massanas es va posar malalta i em va dir: "Ara li pertoca a vostè tirar endavant el procés de les Germanes màrtirs". Poc després, durant el mes de febrer va morir a Banyoles.
La descoberta de la fotografia
‘"No teníem cap fotografia de la mare Maria Gay", explica la germana Felícitas. La imatge de la fundadora més enllà del nom era inexistent per cap membre de l’Institut malgrat la ingent quantitat de germanes que han seguit el seu carisma des de 1870. Va ser fruit de la recerca de Felícitas Villares i el contacte amb un amic de la Congregació, el senyor Lluís Martí Salló, de Banyoles, quan a l’estiu del 2000 aquest li va trucar i li va dir "Vingui a Banyoles que tinc una cosa per a vostè" .
En arribar li va ensenyar la que és l'única fotografia de Maria Gay Tibau. Va ser una trobada molt emocionant. Més endavant va aconseguir el clixé autèntic. Era un clixé de vidre comprat a un antiquari madrileny. El clixé era de la casa Unal, un establiment fotogràfic en el qual van treballar tres generacions de fotògrafs establerts a Girona i Figueres, va viatjar fins a Banyoles i d’allà a Girona. Des de llavors, la Congregació ha fet seva la fotografia i ha redescobert tant la història dels seus inicis com ha posat un rostre real a la seva fundadora, un fet que va impactar a moltes germanes de l’Institut, sobretot a les més grans.
Un procés obert
Maria Gay Tibau té la consideració de venerable des del desembre de 2013, quan el Papa Francesc va proclamar les seves virtuts heroiques, essent el pas previ a la seva beatificació. La fundadora està enterrada al cementiri de Girona juntament amb les despulles d’unes seixanta germanes més.
Per això actualment no hi ha cap relíquia de la fundadora i com expressa la germana Felícitas "la relíquia de Maria Gay és aquesta fotografia juntament amb l’esperit que ens ha deixat", un esperit que ha arribat fins avui malgrat que d’ella no se’n va parlar durant dècades.
De Girona al món
L’Institut, que ha mantingut sempre el nom de la ciutat -com han fet també les Germanes de la Sagrada família d’Urgell- té altres centres a casa nostra, alguns d’ells molt coneguts, com la clínica del Remei a Barcelona, la residència del Tura a Olot, la clínica Salus Infirmorum de Banyoles o la bonica casa d’espiritualitat Santa Eelena, a Solius.
També estan presents a diversos països, d’on avui provenen les monges més joves de l’Institut i l’actual superiora de la comunitat, de la República Democràtica del Congo. Colòmbia, Veneçuela, Equador, Perú, Argentina, Mèxic, Guinea Equatorial, Ruanda o Camerun són alguns d’aquests països on l’Institut s’ha expandit. A més, l’Institut té una comunitat en una clínica de Roma que a vegades visita el Sant Pare, lloc on resideix actualment la postuladora de la causa de canonització, la germana Teresa Fernández Mielgo.
La casa del carrer de la Força és, doncs una comunitat que fluctua amb noves germanes que tornen al bressol de l’Institut per seguir el carisma de la seva Fundadora ara que la seva imatge és més clara que mai a l’espera de la seva beatificació i d’un miracle que la faci possible.
