Josep Gordi –CR A la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona hi ha dues exposicions on l’espiritualitat és molt present. Es tracta de 'Tàpies. L’empremta del zen' i 'Chiharu Shiota. Cadascú un univers' que es poden veure fins al 26 de juny. Visitar-les és una oportunitat que demostra que l’art és espiritual, ja que ens connecta amb les qüestions més profundes i elementals de la nostra existència.
La mostra d’obres de Tàpies és una selecció de les teles que van estar influenciades pels treballs i escrits dels monjos budistes zen del Japó. El budisme zen va arribar a aquest arxipèlag provinent de Corea i la Xina al segle XII i va arribar a convertir-se en una religió predominant que va condicionar l’art dels jardins dels temples, les ceràmiques, les cal·ligrafies i els poemes.
Recordem que aquesta tradició espiritual va evolucionar del budisme que cercava la il·luminació com a resultat d’un camí interior i personal, on calia eliminar el desig per poder superar el dolor que la vida porta implícit. El zen, a més a més, promovia l’alliberament de la ment de qualsevol pensament per tal de deixar-la en calma i així centrar tota l’atenció en els gestos quotidians de qualsevol moment i lloc. Aquestes pràctiques van quallar ràpidament en el Japó dels samurais on la disciplina, la lleialtat i el servei eren els fonaments de la societat.
Els principis del budisme zen van ser importants fins a l’arribada del període Edo (1600-1868) i, a partir d’aquest moment, els postulats de Confuci van agafar-ne el relleu. Com a resultat d’aquest canvi les manifestacions del budisme zen van quedar relegades a l’esfera monacal, on la cal·ligrafia i la pintura van esdevenir formes de meditació artística. Es tractava d’obres d’una gran simplicitat, on el color quasi no existia i les gradacions del negre prenien tot el protagonisme. Calia molta concentració per executar el traç del pinzell, on la ment no havia d’intervenir i on s’eliminava la distància entre el subjecte i l’objecte. Molts dels monjos artistes van agafar els pinzells en els darrers anys de la seva vida, és a dir, en el moment de màxima maduresa espiritual. El budisme també es va difondre a partir dels llibres, com el Llibre del te, de Okakura Kakuzo (1862-1913) o El zen en l’art del tir amb arc d’Eugen Herrigel (1884-1955).
L’obertura del Japó a partir del 1868 va promoure el coneixement a Europa i els Estats Units de les diferents manifestacions artístiques d’aquell arxipèlag. Per exemple, si visiteu els jardins i la casa-museu de Giverny on va viure i treballar Claude Monet trobareu el pont japonès al jardí i dins la casa nombroses reproduccions dels famosos Ukiyoe. A part dels impressionistes la influència de l’art del Japó també va arribar a molts altres pintors com Joan Miró, considerat per Tàpies com un dels seus mestres.
Precisament el contacte d’Antoni Tàpies amb el budisme s’inicia amb la lectura del Llibre del te publicat en català durant la República i dels poemaris de haikus que posaven el seu èmfasis en la vida quotidiana. El budisme l’hi oferia una base filosòfica com a persona i artista. No es pot afirmar que Antoni Tàpies fos budista, però els principis d’aquesta tradició espiritual van ajudar a conformar la seva visió del món i de l’art.
El conjunt d’obres d’aquesta exposició es caracteritzen per retorn al traç del pinzell, deixant en segon terme la matèria i incorporant elements quotidians com la petjada, ja que Buda va demanar que no se'l representés en la seva forma sinó a partir de les traces que havia deixat en vida.
Les preguntes de la condició humana a través de l'art
En el darrer nivell de la Fundació hi ha l’obra de Chiharu Shiota (Osaka, 1972). La peça més espectacular és una construcció de 50 quilòmetres de fil vermell que s’ha teixit entre parets, sostre i cadires. Van treballar-hi nou persones al llarg de 190 hores i quan es desmunti desapareixerà.
Per tant, es tracta d’un art efímer que al voltant d’un fil vermell que crea un ambient poètic que afavoreix la reflexió personal vers la nostra experiència en el món i la relació amb els altres. La mateixa autora diu: “Antoni Tàpies i jo compartim un mateix interès a plantejar-nos les grans preguntes de la condició humana a través del nostre art, i fer-ho a partir d’objectes normals i quotidians”.
