(Mercè Solé) La igualtat de gènere dins l’Església sembla un os dur de rosegar, sobretot perquè mentre que en l’àmbit laboral, familiar, associatiu, s’han fet passos significatius cap a la igualtat, a l’Església catòlica continuem ancorats en una tradició que es resisteix a canviar. Tics massa clericals, la invocació de teologies que han estat elaborades exclusivament per homes i que mereixerien una actualització, i una mandra infinita davant del canvi resulten un obstacle, tot i que potser alguna cosa s’està movent. Massa tímidament. Hi ha qui pensa que les dones volen ocupar el poder (poder sagramental, poder institucional...), però crec que molts homes i dones senzillament aspiren a un canvi que ens faci a tots més acollidors, més comunitaris, amb més ganes d’encomanar la fe en Jesucrist ressuscitat. Un signe profètic del Regne de Déu, en definitiva. Per tant no es tracta pas d’assolir el poder, sinó d’organitzar-nos de manera més comunitària, i d’establir un altre model de ministeris, obert a tothom i que pugui acomplir la missió de comunió i d’evangelització de l’Església.
No és només que el fet que la nostra Església continuï sent un espai de discriminació de les dones resulta escandalós en el nostre context i que, per tant, acabi allunyant molts dels nostres amics, companys, veïns, homes i dones. És també que cada dia més comunitats no poden celebrar l’Eucaristia perquè no hi ha capellans, o sigui que el model -obsolet- de què ens queixem no resol una de les necessitats més peremptòries de les nostres comunitats cristianes. O potser preferim que la gent no pugui celebrar l’Eucaristia que no pas que hi hagi celebrants casats o dones?
Si hem de ser pocs, però significatius, si hem d’estar “en sortida”, hem de ser més valents i gosar equivocar-nos i arriscar. Confiar en les persones. Anar endavant, vaja.
Per això em vaig alegrar ahir d’assistir a l’alegre acte organitzat per Alcem la Veu a la Catedral de Barcelona i em sembla fantàstic el seu manifest. I per això des de la Pastoral Obrera estem difonent el nostre propi manifest.
Bé, de fet més que d’un manifest, es tracta d’unes propostes d’actuació, modestes, que no pretenen dir tot el que es pot dir. Són les propostes de tres persones compromeses en l’atenció a les dones i en el canvi cap a la igualtat. Són Helena Antó, des d’El Lloc de la Dona; Ana Fernández, des de la seva experiència laboral amb persones grans i Montserrat Mena, des d’Alcem la Veu. Aquí teniu el manifest i els reptes que ens formulen.
