(Jaume Duch) Cal reconèixer que vivim enmig d'una pluja de paraules que ens arriben per totes bandes. Quina és de totes aquestes paraules paraula de vida? És la que ens afalaga i ens justifica per seguir vivint al nostre aire? O és la paraula que ens fa reconèixer la nostra condició sotmesa i, per això, ens porta a escollir la llibertat? Aquesta és la paraula de Jesús, el qui parlava amb autoritat. Ell no va venir a repetir coses conegudes sobre Déu. Ell, de Déu, ens va dir coses noves com que és el Pare de tots. És per això que uns homes perversos es van confabular per no deixar-lo parlar. Estem segurs nosaltres que el deixem parlar, quan comença per demanar-nos la conversió?
L'Evangeli presenta avui la manera com Jesús, a Cafar-Naüm, va parlar del Regne de Déu. Va ser en un enfrontament amb el món dominat per la malícia. Heus aquí les dues forces que es van encarar davant per davant: la mort i la vida. La notícia és que amb Jesús ha arribat "un món nou" on la vida vencerà la mort. S'afirma també que ell parlava amb autoritat. Cal no confondre "autoritat" amb "poder". La paraula de Jesús no era com la dels lletrats del Temple de Jerusalem, la seva paraula no tenia poder institucional, ni tractava d'imposar-la als altres, sinó que la seva paraula venia per camins d'amor a la gent: buscava alleugerir el sofriment; curar les ferides; alliberar les pors; infondre confiança en Déu; animar les persones a cercar una nova manera de viure.
Avui és un bon moment per tornar a fer cas a Jesús i aprendre a ensenyar com ell ho feia. La paraula de l'Església ha de néixer sempre de l'amor real a les persones, ha de ser pronunciada després d'haver escoltat atentament el sofriment que hi ha arreu. Ha de ser una paraula propera, acollidora, capaç d'acompanyar qui pateix, talment com ho va fer Jesús, amb aquell pobre malalt que tenien per endimoniat. Si l'Església no ho fes així, hauria perdut ja la seva raó de ser.
Avui, per exemple, es parla molt de la inserció social dels malalts mentals, però tot això no passa de ser una bella teoria si no s'aconsegueix un canvi d'actitud davant aquests tipus de malaltia i no s'ajuda de manera més eficaç les famílies que se senten soles o amb poc suport per poder fer front als problemes que els venen a sobre amb aquesta malaltia. Hi ha famílies que saben i poden cuidar amb amor i paciència els seus familiars, però hi ha també altres famílies en les quals el malalt resulta una càrrega massa difícil de poder suportar. Aquestes famílies tenen dret a una atenció adequada davant les seves necessitats, i a una col·laboració més estreta amb els serveis socials.
En la celebració de pregària d'aquest diumenge podem demanar, com sempre, que el Senyor escolti els nostres precs sincers per tal que els qui compartim la seva paraula i el seu pa, no refusem mai la nostra mà i el nostre pa a la gent que necessita atenció i ajuda davant les malalties mentals dels seus familiars.
