(Oriol Xirinachs) Una família amiga em convida a dinar, pocs dies després de Reis. Amb la filla, de 17 anys, tenim molta amistat. Com és de rigor, li pregunto què li han portat els reis. Contenta em diu que unes sabatilles d’una marca famosa –no vull fer-ne propaganda- . Li pregunto que si són pràctiques, i amb una espontaneïtat innocent em diu que gens!! Les va a buscar i puc afirmar que com a disfressa poden quedar molt bé, però de pràctiques ho són més les meves, del mercadillo. Unes sabatilles no són per lluir sinó per estar còmode.
De quina manera les marques han sabut explotar l’afany humà per lluir!
Penso en aquell cas de què parla Pascal en un text seu. Una nena molt educada en cristià, diu a la seva mare: “mare, sóc molt bona però no sóc feliç”.
I penso en èpoques, sortosament superades, en les mil i una forma de viure la religiositat per lluir, quan també cristià era una marca. Els de missa de dotze, els de l’olla, una bona família molt cristiana, els benefactors.... L’Evangeli no és per lluir: «I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi» (Mt 6,5). L’Evangeli és extraordinàriament pràctic: «Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35)
