(Mercè Solé) “A la JOC és l'únic lloc on he conegut persones que tracten els joves de les fàbriques com algú amb capacitat de pensar i capacitat de sentir. A la fàbrica, els tracten com algú que no pensa i que no sent”.
Són estimulants paraules de Simone Weil, citades més o menys de memòria de la xerrada que Teresa Forcades va oferir el passat 12 d’octubre a la Jornada General de l’ACO.
Avui els joves del nostre entorn ja no són a la fàbrica. Ni fan d’aprenents. Potser els trobarem fent de cambrers, o tastant treballs infinitament precaris, tot plegat a una edat força més gran que els seus antecessors de fa cinquanta o cent anys. Però probablement continuen sent tractats com algú que no pensa, que no té projectes propis, personals familiars o comunitaris. I amb tota seguretat són tractats com algú que pot consumir a totes hores i considerats com a mercaderia.
Per això continua sent important l’opció de la JOC (i de tants altres moviments semblants) que ajuda els joves a tenir pensament crític, a arrelar-se a l’Evangeli i a actuar en conseqüència, vetllant perquè puguin desenvolupar totes les seves capacitats, que són moltes.
Tot plegat em desvetlla dues consideracions:
Una el “sentir”. És cert que a l’època de la Simone Weil, segurament el sentiment dels joves no comptava per a res. Avui, en canvi, les emocions de joves i de grans han esdevingut protagonistes de tot, perquè hem descobert el poder que tenen. N’hi ha prou amb estar atent a la publicitat, que intenta que comprem determinats productes no pas perquè siguin necessaris o de qualitat, sinó perquè són estimulants per a una emoció o una altra. I n’hi ha prou també a veure com molts moviments d’Església per a joves avui parteixen d’aquest “sentir” que reclama atenció i aconsegueixen un èxit rellevant.
L’altra consideració té a veure amb l’actuar, o millor dit amb l’actuar organitzadament i amb un horitzó llarg de futur. No pas un actuar en la immediatesa, a nivell personal i amb efectes més aviat superficials, com sol ser quan reaccionem a cop d’estímul a les xarxes. Actuar organitzadament vol dir fer-ho des d’una petita o gran comunitat humana, escoltant, consensuant, organitzant i fent-nos corresponsables de les diverses tasques i amb un objectiu no necessàriament immediat, perquè els grans objectius són complexos i no es resolen amb una sola acció. Un aprenentatge que molts hem fet a les associacions, un aprenentatge molt útil per a una democràcia que vagi més enllà de les conteses electorals, que sigui participativa i creativa i un aprenentatge que molts hem fet als moviments de joves cristians, servidora a la Joc-Jobac, en concret. Sense “caritat política”, en paraules de Pau VI, difícilment hi haurà justícia social.
Si bé el tema de les emocions sol tenir bona premsa, l’actuar en canvi no en té gaire. En el món cristià i en l’emergent món de la meditació sol contraposar-se en negatiu a la contemplació, com si fossin antitètics. O senzillament s’ignora.
Penso que la JOC (i els moviments germans, tant d’adults com de joves) poden oferir avui una bona síntesi de tot plegat:
- En primer lloc en la confiança. Confiança en les persones, imperfectes com som tots plegats, però capaces de respondre a la crida de Jesús i de transmetre el seu missatge directament als altres. Confiança i acollida.
- En segon lloc la mirada atenta i compassiva a les persones que ens envolten i a les seves dificultats.
- En tercer lloc, una doble habilitat. D’una banda la capacitat d’anàlisi, de preguntar-se pel perquè de les coses, i de ser conscients de les conseqüències dels nostres actes. I de l’altra, de fer això submergits enmig del Misteri i arrelats en l’Evangeli i en l’Esperit. No és la raó sola, és el binomi raó-Esperit.
- Finalment l’actuar reposat. No es tracta de fer una activitat com a resposta mecànica a cada revisió de vida, sinó de trobar camins de fons i de futur capaços d’aportar esperança arreu i de tractar de fer present el Regne de Déu.
De tot això en diem revisió de vida, i no sé si responem prou a les emocions. Segurament, no. Faríem bé de treballar millor tot aquest àmbit. De fet la litúrgia ben feta aporta molt en aquest sentit. En qualsevol cas l’atenció, la raó, el sentit comunitari, l’acció transformadora i la confiança són elements que contribueixen a fer-nos viure la vida cristiana d’una forma unificada i integral.
