(Jaume Duch) La Paraula de Déu no ens ha estat donada perquè la guardem en un calaix, ben tapada, sinó perquè la fem nostra i l'hi siguem fidels. L'Esperit de Déu ens ha estat donat com un capital que cal fer treballar, prenent riscos si cal, no fos cas que el dia de passar comptes ens adonem que no ens ha servit per a res. Aquest dia vindrà com un lladre, serà el dia menys pensat. Per créixer cal estar sempre a punt.
L'essencial de la paràbola d'avui està en el diàleg de l'amo amb el tercer criat, el que estava espantat i va dir: Senyor, et conec prou bé, i he tingut por, és per això que vaig anar a amagar sota terra el que m'havies confiat. El drama d'aquest home està en el fet que coneixia molt poc el seu amo. És com passa a certs creients que imaginen Déu com un jutge meticulós i tan exigent, que procuren defugir la seva presència.
Aquell servidor va pensar que l'encertava triant no fer res i prendre totes les precaucions per tal d'evitar-se problemes. Això respon a la por que paralitza, la que fa viure de forma negativa. És la por que porta les persones a preguntar-se: si faig això, si dic això, què em passarà? Llavors, molts, el que fan, és cercar recés en la seguretat: faré el mínim del que està manat per poder així quedar tranquil.
Els creients, més sovint potser, ens hauríem de preguntar: no hem rebut la fe per viure al màxim? No tenim l’Evangeli per saber així el que agrada a Déu? No tenim, també, els sagraments per poder afrontar la vida amb força? Tot això queda com un tresor amagat darrere la barrera de moltes incerteses i dubtes que ho cobreixen tot com un vel. La prudència és certament recomanable, però no es pot anomenar prudència al que només és por. És així com la fe de molts cristians deixa de ser sorprenent i atractiva en el barri, en el treball, etc. Són els que s'aturen esperant que passi alguna cosa per si sola. Les coses no passen, normalment, per si soles. El que l'amo esperava del criat poruc era que li tornés més del mínim obligatori.
Se'ns ha donat una vida, no dues, per viure l'Evangeli, per proclamar que Jesús és el salvador que ens demana esdevenir homes i dones de confiança i d'acció. Al final de la vida, Déu mirarà en la nostra història personal el que haurà pogut brotar com a resposta positiva al seu amor, és per això que hem de fer fructificar el capital dels dies i dels anys que ens han estat confiats. Aquell amo pretenia collir on els seus servidors haurien d'haver sembrat. Qui estima té dret a exigir molt, Déu té dret a demanar coratge, llibertat i responsabilitat als qui ha estimat molt.
Sant Pau, en la segona lectura, presenta la vinguda final del Senyor com el qui ve a cercar el que és seu, i “molt més”. Amb el benentès que el "molt més" també li pertoca. No cai- guem en l'equívoc de comparar-lo a un lladre que ve a prendre'ns el que ens pertany, cal adonar-se que tot és seu.
