(Jaume Duch) Uns homes religiosos van voler fer caure Jesús en un parany preparat per comprometre'l. Tot va començar amb una pregunta insidiosa: "És lícit pagar el tribut al Cèsar, sí o no, perquè si no es paga l'impost, s'està contra el poder constituït dels romans, i si s'està a favor de l'impost, s'abandona Déu." En el país es vivia, llavors, sota l'ocupació romana i els jueus d'això en feien un problema religiós. Aquest evangeli ens fa reflexionar sobre dues dimensions ben humanes: la religió i la política.
Jesús va respondre a la pregunta dels fariseus, dient: "Torneu al Cèsar el que és del Cèsar" Amb aquestes paraules va desfer l'equívoc, els va venir a dir: vosaltres que feu servir la moneda del Cèsar cada dia per viure, accepteu la situació de país ocupat, així doncs, torneu al Cèsar el que és d'ell i no barregeu això amb Déu. I va afegir: "I torneu a Déu el que és de Déu". Resposta que, malauradament, ha servit moltes vegades per justificar postures ambigües.
No podem considerar les paraules de Jesús com una resposta diplomàtica, que fa servir per escapar-se d’un mal pas i no comprometre’s en res. La resposta de Jesús no pretén, tampoc, com alguns pensen, separar la vida dels homes en dos àmbits independents, per una banda el terreny del Cèsar, que és la política; i per altra banda, el terreny de la religió. La vida i el magisteri original de Jesús manifesten abastament que, malgrat que la religió i la política pertanyen a àmbits diversos, els dos temes estan estretament travats entre si com ho estan altres realitats que pertanyen a l'experiència humana. El que sí que és cert és que caldrà vetllar sempre per no caure en la confusa barreja d'aquests elements. Cal reconèixer que cap política pot lligar Déu, i que totes les polítiques han de rendir comptes a Déu.
Els creients reconeixem que Déu ho omple tot. La dita de Jesús: "Doneu a Déu el que és de Déu" segurament vol dir: mireu de quina manera "tot" en la vostra vida guarda relació amb el voler Déu. Per tant, també en la política els cristians han de donar a Déu el mateix que l'hi han de donar en la resta de coses. A la llum de la sobirania de Déu hi ha molts àmbits en els quals els homes i les dones han d'actuar en llibertat, com són: la vida personal, el treball professional, la família, la societat que cal construir, amb el benentès, però, que tot això no s'ha de viure des de capricis egoistes, sinó il·luminats per la claror de la voluntat de Déu.
L'Evangeli no és, certament, un promptuari de receptes per organitzar una societat. L'Evangeli no ens diu quin partit polític té raó i que, per tant, s'ha de votar necessàriament. No ens diu, tampoc, quin sistema econòmic s'ha d'aplicar avui en el món. Això pertany a la responsabilitat dels homes. Al que l'Evangeli apunta és la necessitat d'anar sempre més enllà, en el camí de la humanització de la vida. És per això que l’Evangeli no ens deixa indiferents davant de tot allò que està provocant que moltes persones i molts pobles no puguin ser lliures, ni viure en la pau basada en la justícia, la llibertat i el respecte.
No podem consentir que cap Cèsar sacrifiqui el que pertany a Déu, ni confondre mai Déu amb cap Cèsar.
