(Jaume Duch) Ens sorprèn avui, una vegada més, la valentia de Jesús disposat a donar la vida per a tots. Fent camí cap a Jerusalem, ell va acceptar el desafiament d'una mort injusta, per això Déu el desvetllarà el dia de Pasqua, el primer d'entre els morts i el constituirà com a peça fonamental per a l'obra de la salvació de la humanitat.
Quan després de la confessió de Pere, de diumenge passat, els deixebles van començar a descobrir qui era Jesús, es veuen avui abocats a un nou desconcert que marcarà profundament totes les generacions cristianes: "Per què havia de morir Jesús de Natzaret d'aquella manera?" Ell es mostrà tothora disposat per fer realitat el desig del Pare: veure instaurat un món nou i una humanitat en plenitud.
Pere reaccionà contra la proposta de Jesús, i va voler alliçonar-lo per tal que rebutgés el seu estrany propòsit de pujar a Jerusalem, i a canvi, va rebre un dur retret del mestre. Als homes i dones que avui diem que creiem i seguim Jesús, ens costa molt també arribar a acceptar que la vida es guanya quan es dona per amor. Se'ns fa estrany comprendre que la tasca messiànica de Jesús hagués de passar a través del sofriment, l'exclusió, el fracàs, i fins la mateixa mort.
Tots seguim preguntant: per què la creu de Jesús? Prou sabem, perquè ho va dir ell mateix, "que les idees de Déu no són sempre les idees dels homes". Encara que en aquella mort van ser els homes els qui prengueren la iniciativa, no podem deixar de preguntar-nos: és que Déu vol el sofriment? Sols podem creure que el Pare va entregar el seu Fill, i això va desembocar en aquella hora tràgica del Calvari, per salvar-nos. En un món d'injustícies, de violències i de religió formalista, Jesús va haver de comportar-se així per superar la mort, que per culpa dels homes va arribar inevitablement.
Mentre feien camí, Jesús s'adonava que no era el Pare qui l'entregava a la mort, sinó que amb el que passaria, faria possible la nostra salvació. Malgrat tot, el misteri resta viu encara, i difícil de comprendre per part nostra: per què aquells sofriments i aquella mort? Segur que no ens en sortirem si ens posem tan sols a divagar sobre els designis de Déu. Podem arribar només a agrair que Jesús penetrés generosament en aquests designis: "Va començar a dir als seus deixebles que havia de patir, en mans dels jueus." Jesús no acceptà cegament el sofriment, va acceptar el camí i va veure que l'havia de seguir.
Darrere d'ell, i aquesta és la gran paradoxa cristiana, els creients seguim avançant enmig de les nostres foscors, però també, gracies a la seva llum. Heus aquí perquè, quan volem "salvar la vida" apartant-nos d'ell, la perdem. Ara podem comprendre millor la seva afirmació: "El qui perd la seva vida per mi, la salvarà." Hi ha fets que sempre ens semblaran desconcertants, mentre no els hàgim fet nostres a nivell d'experiència.
