Després d'un dies de pregària i repòs a la comunitat del Sagrat Cor de Zabaldika (tocant a Pamplona), puc dir que he tornat amb una experiència que ben poc m'imaginava. La d'haver estat especialment tocada per allò que veia, sentia i intuïa de totes aquelles persones que feien el pelegrinatge cap a Santiago de Compostel·la. Encara que el Camí no passa per la mateixa església, hi ha alguns cartells que conviden als pelegrins a recórrer els 300 metres en pujada fins l'església, a allotjar-se a l'Alberg i a compartir la pregària que cada vespre ofereixen les religioses del Sagrat Cor. L'Alberg té 18 places que quasi cada dia s'omplen, i la majoria d'ells participen en la pregària comuna. Gent de tot el món, totes les edats, molts que caminen sols, algunes llàgrimes, els peus i les cames cansades... però amb una intuïció compartida que els va fer sortir un bon dia, i una actitud de recerca que ja és una actitud per a tota la vida.
Com ells, jo també em sento en camí, sense massa seguretats ni conviccions, només les essencials. Com ells, jo tampoc vull instal·lar-me ni pensar que el Camí s'acaba quan s'arriba a un lloc físic. El Camí és la metàfora de la mateixa vida. El Camí és, en essència, la vida mateixa.
Teresa Gomà, rscj
