L’estiu ens fa ser conscients de la impermanència. De vegades retornem als llocs d’estiueig i després d’anys d’absència ens adonem de les marques inevitables del pas de temps. La decrepitud creix al mateix ritme que l’heura i, com ella, aixeca teulades, esquerda parets i humiteja racons. Només el paisatge es manté incòlume, potser perquè, sense adonar-nos-en, es renova contínuament.
L’estiu és temps de nostàlgies, de records que s’enganxen a la pell com els garrafons. L’estiu és temps de tenir temps, de mastegar records, de reviure’ls sota la fresca d’un arbre; és temps de llargues sobretaules i de encara més llargues migdiades; de converses transcendents sota els estels, a la fresca de la terrassa. És temps de gaudir de “fer el que s’està fent” sense complicar-nos massa, però anant a fons, com sempre. És temps d’aturar el feinejar per dedicar-nos només a experimentar el que vol dir “estar present”.
Mentre escric aquestes ratlles, una companya inevitable d’estiu, la mosca, em sobrevola i es llença en picat sobre les ulleres. Em recordo menuda, enfilant escales amunt la torre d’estiueig, cap a les habitacions de les minyones. En una d’elles hi havia mals endreços i cada estiu hi trobàvem centenars de mosques mortes que encatifaven el terra fent una massa espessa i craquejant. L’altra, era la de les minyones. Un altre món, fet de novios que anaven a la mili, de mares abandonades, de pares morts a la División Azul, enmig dels freds de la Sibèria; de maletes de fusta; de misèria i de patiment. De senzillesa. Damunt d’aquells llits de cobrellits immaculats vaig aprendre un munt de coses que ningú no m’explicaria mai. L’habitació de les minyones feia olor de colònia barata, de midó, de suor i de tendresa. Com Rosa Regàs, en el seu llibre Luna lunera, reconec que més d’un cop les minyones em van salvar la vida.
