El passat dimecres vaig anar a passar la nit a “Sostre”, un projecte social de la Barceloneta. En arribar-hi em vaig trobar amb una nota que demanava al voluntari de torn que anés a casa d’una veïna a buscar el sopar pels usuaris del projecte, sis persones sense llar. Mai havia entrat fins llavors en una casa de la Barceloneta i, realment, feia impressió el lamentable estat de deixadesa “cochambrosa” de l’empinada escala d’uns veïns amb portes entaulonades i plenes de candaus. Després de preguntar-me vàries vegades qui era, al final em va atendre cordialment una veïna i em va fer entrar a una casa liliputiense i endreçada. Quan tornava amb el caldo pels carrers del barri em vaig enrecordar de la cita de Ozanam: : “Els que coneixen el camí de la casa del pobre, els que han escombrat el pols de la seva escala, aquests mai truquen a la seva porta sense un sentiment de respecte...”. Crec que el seminari sobre "Vicarios de Cristo: los pobres", a l'ITF, m’ha ajudat a no apagar aquesta “instància del record” i a viure amb més arrelament evangèlic les meves engrunes de solidaritat.
1_ Ja des del principi apareix la imatge dels pobres que s’amunteguen a la porta (“Quin ús tenen aquests sofàs i taules d’or i plata, aquets llits i cadires de marfil, que impedeixen que la riquesa passi als pobres, per més que s’amunteguin i gemeguin a milers davant la teva porta?” St. Basili) i aquesta imatge continua encara en el text de Lacordaire gairebé 2000 anys després (“Habiten el vestíbul del palau de Déu; ningú pot veure l’amo sense haver vist als seus servents; vanament fa dinou segles que se’ls expulsa de les portes de les esglésies: sempre tornen, allà estan per instruir-nos, tenen a les seves mans les claus per instruir-nos”). Si com diu Juan Plazaola sj, Jesús és el centre de la porta de’entrada al temple[1], els pobres són l’actualització d’quest Jesús que està a la porta demanant caritat. Ells són els porters, els “sant pere” que tenen les claus dentrada per la trobada amb el Senyor. Quan vaig a Santa Maria del Mar i veig la capella de Sant Ignasi, ja no em fixo en la imatge que hi ha elevada sinó en la placa que hi ha a l’esglaó: “Aqui demanava caritat Ignasi de Loiola”… just a l’entrada lateral del temple. Crec que caldria davallar la imatge actual i posar-la damunt la placa.
2_ Tot allò superflu o decoratiu en l’arquitectura és quelcom que es treu als pobres. Un església o una construcció luxosa va en contra de l’evangeli: “Tot aquell qui passa, al contemplar la grandesa i el refinament d’aquell edifici esplèndid, no deixarà de dir-se a ell mateix o al seu acompanyant: Amb quantes llàgrimes no s’haurà edificat aquesta casa! Quants orfes no s’hauran quedat nus! Quantes vídues no hauran sofert alguna injustícia i quants obrers no hauran estat estafats en el seu jornal!” (St. Joan Crisòstom) o també “Nostre (dels pobres) és el que malgasteu, a nosaltres ens treieu cruelment allò que gasteu superfluament.” (St. Bernat de Claravall). Hi ha una manera de construir evangèlica que es basa en ajustar-se a les necessitats. No perquè així s’acompleix el minimalisme abstracte del “menos es más” de Mies Van der Rohe, sinó per solidaritat. La ornamentació, més que ajudar a la pregària, és un destorb que lliga als usuaris del temple (com també critica Erasme de Rotterdam).
