Amb un petit cercle de lectura, hem estat treballant aquest extraordinari assaig de Michel de Certeau (1925-1986). La primera vegada que algú em va parlar d'aquesta figura de la mística, de la història i de l'antropologia fou Evangelista Vilanova, en pau descansi. Desconec si existeix una traducció catalana del llibre que hem treballat, però mereixeria la pena: La feblesa de creure. En ell s'hi recullen un conjunt d'assaigs de diferent temàtica, però m'han interessat especialment els capítols dedicats a la relació entre espiritualitat i cultura, l'essència de la pregària, la misèria de la teologia i la feblesa del creure.
Un llibre, aquest, transparent, lúcid, a voltes, un pèl erudit, però ple de belles intuïcions que s'anticipen al temps present. El conjunt de textos que el configuren van ser redactats entre 1964 i 1983, però fa la impressió que parlen del nostre món de cada dia, de les seves dificultats i grandeses.
Destaca el valor íntim, personal i intransferible de l'experiència religiosa, però, a la vegada, ens fa veure que la religió, en la societat vigent, s'explota com un objecte de consum. Es converteix en un bé rendible i de mercat. Enfront d'això, ens exhorta a no perdre el seu sentit genuí, a no sucumbir a l'espectacle ni a la seva banalització. Aquestes paraules tenen un especial sentit en les proximitats de la visita del sant Pare a Barcelona.
A la vegada, com a bon estudiós de la mística que és, valora extraordinàriament el silenci com a lloc teofànic, com a espai de vivència íntima. La fe, més que un sentiment vague i impersonal, o bé una forma de refugi davant del soroll del món, és resposta a una crida. Ho diu així: "La foi est cette découverte qui reconnaît dans le langage quotidien la parole de Quelqu'n à qui répondre" (p. 43). Es fonamenta en una Presència que es manifesta més enllà de les seguretats i trenca les petites certeses de la quotidianitat. La fe no és, doncs, refugi, sinó intempèrie.
Finalment, una idea preciosa sobre la pregària, entesa com a microcosmos de relacions. La pregària és relació, és resposta, és camí vers el transcendent, és acollida de la Paraula que es revela, és corporal i espiritual a la vegada.
Serà bo llegir Michel de Certeau per combatre les potències de la banalització.
