En el darrer article del bloc parlava del llibre i del procés de l’escriptura sense saber que al cap de dos dies ja tindria a les mans un nou llibre publicat: Els noms de Déu (Publicacions Abadia de Montserrat). Aquest llibre fa més d’un any que el vaig enllestir. L’ardu procés de creació queda ja oblidat en un racó de la memòria. Ara, l’única cosa que desitjo és que per al lector/a sigui una bona notícia.
Hi ha un munt de detalls en la creació d’un llibre que cap crític literari, per molt que s’hi escarrassi, podrà saber mai —i també un munt de detalls que aquest extreurà del text, que l’autor ni s’imagina—, com per exemple: com va nèixer la primera línia, qui la va inspirar, quines eren les imatges que moldejaren la paraula i quins els sentiments que van acolorir cada vers. La paraula sempre es queda curta i fa, d’allò no visible, un secret.
El present és un curt instant (Els noms de Déu, pàg.18)
Ara, ara, ara...
en aquest precís instant,
intento captar amb la càmera estilogràfica
el sentiment que m’omple:
la música que sona
la tinta que m’empastifa els dits
el sol de febrer
l’olor de les magnòlies,
però... s’escapoleix,
només esmentar-lo,
entre els clixés de la memòria.
Com aprehendre’l?
Rescatar-lo?
Viure’l sense reviure’l?
El precís instant,
primerenc,
ha perdut els pètals
així que m’he tacat els dits,
tot just fa unes línies.
Així que l’he pensat,
s’ha esvaït entre les boires.
Ha caducat,
abans i tot de començar-lo a escriure.
