(Direcció General d'Afers Religiosos) Begoña Román (Petrer, Alacant, 1965) és professora a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, especialitzada en ètica. Del 1996 al 2007 dirigí la Càtedra d’Ètica de la Universitat Ramon Llull. Actualment és Presidenta del Comitè d’ètica de Serveis Socials de Catalunya.
Creix la diversitat religiosa. Es tracta d’una profunda transformació social o és una dada indiferent en una societat secularitzada?
Indiferent no ho pot ser en absolut. El fenomen religiós i la presència de múltiples religions no poden resultar indiferents per moltes raons. En primer lloc, perquè la veritable tolerància és precisament deferència cap a la diferència, que és just el contrari de la indiferència. Respectar una persona és acollir-la amb tota la seva diferència i no pas apartar la seva diferència. Per tant no és encertada la gestió de la pluralitat religiosa com un fenomen a part, en l’àmbit de la privacitat. Això no seria respecte: és com dir que una part de tu no m'interessa que entri en l'espai públic. Quan no es permet una cosa en l'espai públic, hi ha discriminació.
En segon lloc, acollir la persona en la seva integritat implica que el fenomen religiós no és una parcel·la dintre d’una sèrie que es poden anar separant, sinó que irradia tota la resta de dimensions. Moltes vegades, les persones prenen decisions en l'àmbit social, sanitari o educatiu, basades en profundes arrels espirituals i religioses. De manera que no acabaríem de comprendre les persones d'una societat si obviem allò religiós.
Més motius?
Un tercer motiu pel qual una societat laica no pot ser indiferent al fenomen religiós és que la millor manera de fomentar la tolerància és educar en el coneixement dels fenòmens religiosos. No només cal respectar les creences de les persones, sinó també cal educar per conèixer les diferències en la nostra societat. I aquesta educació passa, cada vegada més, no només per assignatures (com la cultura religiosa, filosofia de les religió o sociologia de la religió), sinó també per protocols clínics, socials, etc. a l’hora de tractar les persones: no es respecten tots els col·lectius si menystenim la dimensió religiosa.
Per què la religió arrossega aquest dèficit?
La història no ens ajuda. O bé hem caigut en el liberalisme que no contempla les religions, o bé en un dogmatisme de la religió imperant, més o menys coexistent amb les altres, però amb categories de religions de primera i segona divisió. O també en una manca absoluta de respecte als altres fenòmens religiosos que són tractats com a sectaris.
Dogmatisme en les polítiques públiques?
No s'han volgut replantejar les polítiques públiques. Per exemple, Espanya és un país que l'entrada de la teologia a la Universitat és molt estranya perquè només hi ha teologia catòlica. No hi ha cap facultat de teologia en universitats públiques. Al meu parer, venim d'un passat poc reflexiu sobre el fenomen religiós que també afecta les polítiques públiques i la seva relació amb el fenomen religiós.
Hi ha qui viu aquesta transformació social com un alliberament que ens salva del dogmatisme i d'altres experimenten inquietud. Com es pot conviure amb aquesta diferència de valoracions entre els qui aspiren a major obertura i els que la temen.
Jo crec que témer la llibertat és patològic. És veritat que augmenta la competència i fins i tot la competitivitat, però això en pla liberal, aguditza l'enginy. Però no cal arribar a defensar la competitivitat, sinó que em sembla que la diversitat d'oferta de creences i de pràctiques i accés a més coneixement, comportarà millores per a tothom.
Quines millores pot aportar la diversitat?
La primera fonamental, la llibertat, perquè acabarem coneixent més que la fe de mis mayores, com deia Antonio Machado. Quan algú tenia una necessitat espiritual —i tothom la té, perquè som persones en busca de sentit— acabava trobant més fàcilment la resposta en allò que tenia més a prop. Si resulta que cada vegada tens més ofertes a la vora, l'opció serà més autèntica.
Més oferta a l’abast...
La segona millora és que la pròpia religió no només es beneficiarà de feligresos i practicants molt més exigents, sinó que també haurà de posar-se les piles davant dels nous canvis i els nous fenòmens socials. Aquesta llibertat obligarà les opcions religioses a buscar vies per entomar el pluralisme intern.
I oferta més respectuosa amb la diversitat.
La història dels cismes ha estat fonamentalment per manca d’adaptabilitat, manca de resiliència, que en diríem ara, davant dels canvis que necessàriament comporta la dinàmica social.
Fidels més exigents i religions més plurals.
Per mi el tercer avantatge d'aquesta oferta religiosa és, de cara a les institucions publiques, que haurem de garantir una certa imparcialitat i equitat en l'accés a donar a conèixer les diverses bones noves —totes les tradicions tenen bones noves—. És a dir, en el cas català, que es propiciï el coneixement de la tradició catòlica i ara també d'altres, com l'islam.
Convé que les religions s’adaptin al políticament correcte o és bo que es mantinguin al marge de les modes? Adaptar-se és assegurar la seva funció o perdre la seva essència?
Això que anomenem essència ja és un problema. Jo crec que l'essència en el cas del cristianisme és el text bíblic —i el text alcorànic en el cas de l'islam— que continuen tenint moltíssimes interpretacions i moltíssimes adaptacions. L'essència, per tant, ha de ser bastant mínima, i bastant genèrica per poder perllongar-se al llarg del temps. Altrament, acabem tenint problemes de dogmatisme i esclerotització en un temps històric, i mort d'inanició perquè la gent del present no hi troba les orientacions que necessita.
Per tant, les religions tenen el perill d’entotsolar-se.
El risc és immens, no només de dogmatisme, sinó de no estar a l'alçada en les orientacions i necessitats espirituals d’un creient en el seu temps històric. Per tant, necessàriament les religions s'han d'adaptar, perquè sinó moriran, com qualsevol altre producte cultural.
Què han de fer les religions per no esgotar-se?
Això obliga a unes pràctiques que no totes les opcions religioses han sabut gestionar. I en el moment avui de democràcia, d’obertura, de transparència, m'estic referint al diàleg intern i intercultural: l'intradiàleg i l'interdiàleg. Les pràctiques de gairebé totes les religions en aquests temes deixen molt a desitjar. I quan ho han fet, no saben gestionar el pluralisme, es trenquen i s'esmicolen en diferents branques.
Allò que volem que continuï caracteritzant una tradició és un diàleg que no només poden fer els grans intèrprets d'una església, sinó que ha de comptar cada vegada més amb la gent del carrer, perquè estem en temps democràtics. L'objectiu no seria mantenir la religió, sinó que les necessitats espirituals de les persones continuïn tenint, en aquesta religió, unes pautes orientatives.
Però la saviesa mai no es pot regir en termes democràtics.
Cert, la saviesa mai no es pot regir en termes democràtics si entenem per democràcia la tirania de les majories, però la saviesa és essencialment dialògica i, per tant, força semblant a la deliberació, al diàleg i a la discussió pública. Una altra cosa és la interessantíssima qüestió de les veritats revelades, que algunes opcions religioses tenen, i aleshores sí que he de dir que cal tenir més formació en qüestions teològiques, i és molt important deixar-se assessorar pels qui tenen veritables coneixements dels textos sagrats. Però això implica que aquest coneixement de la pròpia tradició i, per tant, de la saviesa i dels relats, no han d'estar tancats, com tradicionalment ho havien estat en els monestirs, per exemple.
Aquestes tensions entre la religió i l’ètica tant es donen en qüestions relacionades amb el cos, el gènere i la vida (sacerdoci femení, avortament, transfusió de sang) però també en d'altres de caràcter humanista (auxili als refugiats, lluita contra la desigualtat, abolició de la violència). Una mateixa tradició o text tant serveix per a qüestions titllades de retrògrades com de revolucionàries. Aquesta ambivalència és intrínseca a qualsevol saviesa o tradició?
Quan mires l'acció social a nivell global, quin percentatge està motivada per conviccions profundament religioses? Immens. Això és la part amable dels fenòmens religiosos: l'acció social a persones més vulnerables i més fràgils. Se sap que això agrada. Però després està la part carrinclona, que sol ser un tema de dona, de cos, del terreny de la moral sexual. El patriarcat i la seva moral sexual malauradament és un eix transversal i universal.
Lamentablement podem generalitzar.
Per dir-ho fàcilment, la majoria dels fenòmens religiosos tenen un contenciós amb el plaer: tot allò que agrada és problemàtic per a la majoria de religions. Per què? Perquè hi ha un eix transversal que té a veure amb el patriarcat, amb la reproducció, amb el gènere, amb el cos, amb el sexe.
La relació del catolicisme i el sexe sempre és controvertida.
Això no és un problema només catòlic, sinó que és transversal. I no només amb el plaer sexual, també el menjar, per exemple. Per què tenim tanta por al plaer? Perquè creiem que ens traurà del recte camí?
El recte camí no pot ser plaent?
Nietzsche ho va saber veure: els cossos són denigrants, i per això la majoria dels revulsius contra les religions han estat la reivindicació d'aquesta vida tal com és: contextualitzada, corpòria, sexuada i amb desig. Les religions han de fer una reflexió profundíssima i revisar les polítiques sexuals: què es permet i què no es permet. I això va lligat a una societat cada vegada —jo no en diré més hedonista— però sí més respectuosa amb el desig i les maneres de satisfer-lo. I les religions s'han de posar ràpidament les piles. Just avui criden l'atenció les declaracions del papa Francesc sobre les monges [retret a la xafarderia de les monges], i és que no sempre som conscients de tota la càrrega discriminadora amb el cos i amb la dona.
Es troben esquerdes per avançar?
Fenòmens com l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (sempre dic que és el súmmum de les minories), em semblen fantàstics, perquè una persona no sempre tria la seva opció sexual, no tria on ha nascut, però m'agrada pensar que ha triat la seva opció religiosa. I que en allò únic que pot triar se li denegui l’accés per naixement i per l'orientació sexual o pels trencaments de determinats sagraments (divorci, fills de fora del matrimoni, pràctiques anticonceptives, quan i com es menja, etc.), tot això tenia un sentit en un determinat context que el feia comprensible però no per sempre. Igualment amb les transfusions o les maneres de néixer i reproduir-se. Les religions han de ser molt respectuoses amb les noves possibilitats i formes de viure, perquè la gent continuarem tenint necessitats espirituals. Tot judici és històric, i això no ens obliga a caure en el relativisme, però sí a introduir la deliberació i el diàleg en el seu si.
Heu parlat de la cara amable de la religió per referir-vos a la cooperació i la beneficència i la cara no amable del dogmatisme. Passant al terreny polític, trobem la qüestió de la cooperació entre poders públics i confessions. L'Estat pot finançar una confessió que defensa cares no amables? Es legítim col·laborar amb una confessió que transgredeix algunes lleis o que actua en contra d'alguns consensos?
La pregunta és molt important però molt genèrica, i jo diria que en la nostra època de la complexitat caldria distingir nivells. Hi ha il·legalitats i il·legalitats. En aquestes alçades, totes les religions han de fer una reflexió profunda sobre els mínims absolutament imprescindibles de respectar: per exemple, que determinades persones no tinguin reconeguda la condició de persona o d'igualtat (gènere, castes, jerarquies on l'últim graó és denigrant); cal abordar infanticidis, discriminació de les dones, amputació de membres o teixits de la integritat d'un nadó (circumcisió, ablació, etc.). També la Cienciologia ha estat una entitat que ha tingut problemes a l'hora d'inscriure's com una religió perquè fixar condicions d'entrada i sortida segons la teva riquesa em sembla molt discriminatori. Cal intentar eradicar aquestes pràctiques de la manera més acurada i eficient possible, la qual cosa no implica prohibir-ho de forma expeditiva perquè segurament no serviria.
Ja tenim arguments a favor de la submissió dels preceptes religiosos a la llei civil.
Ara bé, hi ha altres il·legalitats que jo fins i tot incentivaria, com per exemple, en relació als refugiats. Determinades religions se la juguen de forma il·legal per acollir persones a causa de la seva vulnerabilitat. La majoria de religions estan farcides de donar segones oportunitats. El concepte de perdó, no només com a categoria catòlica sinó com a categoria eticoreligiosa, sempre està a favor d’acollir el marginat. Per tant, la religió sempre està disposada a acceptar més enllà del que permet la llei. Per tant, aquí jo diria: gestionem la complexitat.
Donar suport als transgressors?
No subvencionar per ser religiós fomenta l'obscurantisme: farà que amaguin la condició de religiosos. Ens hem de reconciliar amb les religions i això implica que les religions estiguin disposades a mostrar com estan fent els deures, com discuteixen, com reconsideren tot això.
La cooperació entre institucions i confessions no és només finançament, sinó que també inclou uns serveis públics adaptats a la població que ha d'atendre. Quins àmbits cal adaptar principalment a la diversitat religiosa dels usuaris? On hem de situar la prioritat?
En la vulnerabilitat. Per mi, és prioritari no augmentar el mal als qui estan pitjor. La dinàmica dels serveis públics obliga a uns procediments garantistes i generalistes que fa que no siguin tan eficients i ràpids, o fins i tot que la pròpia ideologia els impedeixi entendre perquè determinades persones faran determinades accions per motivació religiosa. Jo crec que la vulnerabilitat social, de precarietat i pobresa, seria una prioritat.
En segon lloc, cal formar molt el personal sanitari per entendre determinades relacions amb el cos, l'alimentació, respecte al rebuig de tractaments. Caldria invertir perquè tinguin formació: no només per entendre perquè els pacients accepten o rebutgen tractaments, sinó també per l'acompanyament en la presa de decisions. La vulnerabilitat per malaltia seria una segona prioritat.
I evidentment, la vulnerabilitat que té a veure amb el desconeixement, és a dir, l’educació. No només cal formar molt bé els professionals per atendre la diversitat sinó també per ensenyar que tothom té necessitats espirituals. I per tant, l'Estat també podria assumir un deure, com fa en l’alimentació o l’educació física: deure en educació espiritual, perquè la gent tingui veritable llibertat a l'hora d'escollir les diverses ofertes religioses i tingui coneixement d'elles. Això implica l'entrada en l'àmbit escolar de moltes més opcions religioses que merament el catolicisme així com la subvenció de tots els actes que tenen per objectiu sensibilitzar la població en el coneixement de les opcions religioses i d'altres opcions d'espiritualitat.
L'educació espiritual per part d'institucions públiques no trepitjaria la llibertat de les famílies?
No, en absolut. Aquest és un tema molt important. ¿Per què tenim tanta reticència i tants escrúpols a l'entrada de l'espiritualitat en l'àmbit escolar? La resposta és per l'experiència biogràfica i històrica: tradicionalment no s'ha fet bé. Tenim manca d'imaginació i falta de confiança en que es pot fer un acompanyament en la recerca de l'espiritualitat sense proselitisme i adoctrinament.
L’ensenyament obligatori pot formar espiritualment sense adoctrinar?
Quan parlem d'educació religiosa de seguida apareix el concepte d'adoctrinament perquè desconfiem de tres coses: que l'alumne té esperit crític, que les famílies confien en mans de qui deixen l'educació dels seus fills i que rere el coneixement de la diversitat es pretén captar la persona perquè es faci dels meus.
Però no hi ha el risc d’adoctrinament?
Hi ha tantes proves empíriques en contra! Podem posar tants exemples que la millor escola d'ateisme ha estat l’escola religiosa! Per què les famílies haurien de sospitar del professor de religió i no del d'informàtica? Això és per una qüestió històrica i per una manca de desconfiança amb el fenomen religiós. I aquí caldria investigar més si som capaços de millorar la pedagogia d'aquesta educació espiritual i religiosa. Els retirs espirituals que fan les bones escoles religioses, no són exercicis catòlics, sinó un recés espiritual que la persona fa des del silenci. I totes les tradicions espirituals i religioses tenen les mateixes pràctiques de retirada, d'interioritat, de treball, de diàleg, sobre qüestions profundes. No hem de tenir por ni desconfiança de la pròpia capacitat crítica dels alumnes i dels professors.
Aventuro una altra objecció. Podem deixar que ens orienti espiritualment un mestre que ens assigna el centre i que la família no ha triat? En totes les tradicions hi ha mestres que entren a la teva interioritat, que et coneix molt bé en la mesura que tu el deixes, i l’hi permets perquè hi confies.
No crec que ningú pugui escollir el seu director espiritual fins que no estigui a un nivell una mica elevat, perquè sinó no té ni la més remota idea del criteri. Per tant, no crec, sincerament, que triar el director espiritual al principi sigui garantia absolutament de res. Al revés també és cert: no triar-lo tampoc no garanteix res.
Ningú no tria els primers formadors: els pares, el catequista, el mossèn... Així com no tries els primers graons del camí espiritual, sí que hauries de poder triar a mesura que vas treballant aquesta espiritualitat. Per tant podríem resoldre aquesta objecció oferint una certa optativitat més endavant. Perquè l'espiritualitat no té a veure amb la intel·lectualitat, sinó amb inclinacions molt personals, i amb el saber-se acollit.
En l'àmbit educatiu, per on s'hauria de començar?
Jo començaria per formar molt bé al professorat que ha d'impartir aquesta assignatura de cultura religiosa. Per començar, ser bon creient no significa ser bon professor. Evidentment, ser bon creient implica ser millor testimoni, però el que ha de buscar aquesta classe no és això. Ser creient no és condició necessària ni suficient, i en canvi, sí que és necessari que sigui conscient de l'objectiu: donar eines als alumnes per indagar en la religiositat que vulgui aprofundir —si ja hi està immers—; o per a orientar-se en la recerca de la seva espiritualitat; o per evitar fenòmens sectaris i de radicalització; o per entendre la religiositat d’altres. També a l'equip directiu, que ha de fer una tasca de lideratge perquè la resta de professors respectin aquesta assignatura i sàpiguen quin és l'objectiu. Això seria un treball més intern a les escoles.
Formar el professorat és important però no deu ser prou.
Continuaria amb una molt bona pedagogia als pares, perquè l’expectativa sigui sensata: “Jo porto el fill a una escola religiosa i per tant vull que li expliquin això”. Doncs caldria respondre: “Miri, que vostè triï una escola religiosa o laica, no vol dir que vostè pugui triar el pla docent”. En la qüestió religiosa tenim un gran handicap, que és que cal desfer molt per poder fer. Cal desfer un prejudici molt gran.
Començaria per professorat i equips. Continuaria per pares i mares. I després?
I després hem de treballar moltíssim la pedagogia espiritual, com s'ha fet amb la pedagogia musical, per exemple, que ha fet una gran millora. Es pot estimar la música sense haver d’estudiar solfeig o sense saber tocar la flauta dolça: l'objectiu no és el solfeig ni la flauta, sinó que puguis gaudir de la música amb un determinat coneixement que et permeti valorar la música molt més bona que un reggaeton. L'escola podria oferir una magnífica educació espiritual si tinguéssim una millor pedagogia. Això implica subvencionar estudis de quina és la millor pedagogia espiritual que es pot fer.
Hem parlat de l'escola, però la socialització passa per moltes institucions que no tenen res a veure amb l’àmbit acadèmic i els seus valors, que sovint es troba molt aïllat i li recau tota la responsabilitat de resoldre els problemes del món.
Els mitjans de comunicació tenen una gran responsabilitat i no penso només en la premsa, sinó tot l'entorn de xarxes socials i el cinema. Quan tu has vist una pel·lícula com L'arbre de la via, de Terrence Malick amarat d'una determinada tradició espiritual, no és cinema confessional però mostra una visió simpàtica del fenomen religiós. L'àmbit mediàtic i com es presenten les religions és cabdal. És important presentar la religiositat arrelada en l'espiritualitat i no pas atrapada en l'obscurantisme, la superstició i amb formes retrògrades. És lamentable, dos segles després que ho afirmés Marx, que encara sentim dir que la religió és l'opi del poble. També és veritat que és molt necessari canviar la formació de les autoritats religioses.
Això ho coneixeu de prop.
He estat professora durant molts anys al seminari. Crec que s'ha fet molt bona feina en millorar la teologia i el coneixement de la teologia per part dels feligresos, com a mínim per part del catolicisme. Amb tot, el tradicionalisme encara amara les formes, que han de passar pel Concili Vaticà II —en el sentit simbòlic de renovació—. Totes les confessions ho han de fer més transparentment, perquè hi ha altres opcions religioses que ho han fet de forma molt poc transparent, pretenent confondre’s amb pseudociències. M’agrada la religió transparent que es presenta com a tal.
Les religions orientals no pateixen tanta estigmatització.
Tu veus una pel·lícula com Silence de Martin Scorsese, sobre l'episodi inquisitorial dels budistes, i de que significa abjurar de la fe... I l'objectiu és fer veure l'espiritualitat. Ens perdem molt si anem amb prevencions, com Auguste Comte o John Stuart-Mill, o els marxistes, esperant quan ens haurem desempallegat del llast de les religions. En aquest sentit, m'agrada molt tornar a llegir Així parlà Zaratustra, de Friedrich Nietzsche, precisament com un llibre espiritual. Una espiritualitat molt estranya de determinades fes i esperances en determinades immanències com ara l’instant, la vida.
A quina conclusió arribem?
Crec que l'etiqueta de la religió és excessivament escletoritzada i excessivament simplista. Quan una persona es defineix com a creient, ja és mirada com a rara, que deu tenir algun problema. Les etiquetes serveixen per orientar-nos, però després està la profunditat del fenomen religiós: la religiositat és abisme. Com molt bé deia Kierkegaard, és una qüestió de salt: la nostra societat vol xarxes a tot arreu i costa molt entendre aquests salts de fe. Després generen moltíssima admiració social, perquè quan observes persones en les que tothom es posaria d'acord que són dignes d'admiració, la majoria d’elles han pres una opció religiosa. Aquesta reticència a la religió és molt simplista: o em quedo a la superficialitat i les supersticions, o entro en l'abisme d'una grandesa moral a la que no estem a l'alçada.
