Aquest dilluns ha mort mossèn Miquel Barbarà al 85 anys. Figura clau de l’arquebisbat de Tarragona, ha estat també un dels capellans que més s’ha cregut la Tarraconense. No només per la reivindicació històrica de la primacia eclesial del seu arquebisbat per davant del de Barcelona, sinó pel que representava com a lideratge del treball conjunt de les diòcesis catalanes. Barbarà ha estat protagonista de moments decisius de la història recent de la Tarraconense.
No és casual que el 1977 acompanyés el bisbe Joan Martí Alanís a la primera trobada del president Josep Tarradellas amb l’episcopat català abans del seu retorn de l’exili. També va articular el 1978 el retorn a Tarragona de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer, a qui Franco no va deixar tornar a Catalunya després de la Guerra Civil.
Alhora, sempre havia defensat que el Concili Provincial Tarraconense va ser conseqüència de la dinàmica de treball conjunt dels bisbats catalans que va impulsar l’arquebisbe Pont i Gol. Barbarà havia estat un dels motors de les reunions del vicaris generals dels bisbats catalans que es preocupaven de concretar en iniciatives tangibles la voluntat de treballar conjuntament. La unitat pastoral era la seva obsessió: si hi ha una realitat social, cultural, política, lingüística i sociològica que és Catalunya, els bisbats catalans hi ha de donar una resposta conjunta.
Així ho va promoure des de 1971 quan va ser nomenat secretari general de l’arquebisbat de Tarragona per l’arquebisbe Pont i Gol. Ja d'estudiant havia acompanyat a roma al cardenal De Arriba y Castro a les sessions del Vaticà II. Fins la seva jubilació va anar encadenant diverses responsabilitats en el govern diocesà durant 38 anys. Del 1997 al 2004 va ser vicari general i va ser administrador diocesà en el període de seu vacant. També va ser degà de la Catedral. A Tarragona ha estat un bisbe auxiliar sense mitra.
Aquest treball va culminar el 1995 com a secretari general adjunt del Concili Provincial Tarraconense, com a home de confiança de l’arquebisbe Ramon Torrella i al costat del bisbe Carles Soler i Perdigó. Barbarà va ser un dels impulsor del procés participatiu que va precedir aquest esdeveniment, abans que estigué de moda el concepte de sinodalitat.
A Tarragona ha estat un bisbe auxiliar sense mitra
Miquel Barbarà i Anglès va néixer a Almoster el 10 de juny de 1939 i va ser ordenat capellà de l’arquebisbat de Tarragona el 1963. La llista de responsabilitats, activitats, articles i conferències ocupa més de vint a pàgines a miscel·lània d’homenatge que es va publicar el 2010. A més del servei de la cúria diocesana, també es va dedicar a la docència com a sociòleg, coneixements que va aplicar a l’àmbit pastoral. Té nombroses conferències i articles sobre aquest tema que van ser trencadors en la seva època i que ja van influir en l’assemblea conjunta de bisbes i preveres del 1971. En certa manera es considerava hereu de mossèn Rogel·li Duocastella, un dels sociòlegs pioners de Catalunya.
Els seus coneixements musicals també els va aplicar a la promoció de la música sacra i va ser el director i l’ànima de l’Schola Cantourum i Orquestra dels Amics de la Catedral de Tarragona. La passió per la música és la dedicació que ha pogut mantenir fins la seva mort. Bona part de la música que ha il·luminat els principals esdeveniments de l’Església catalana dels darrers anys, porten la seva empremta. Només cal escoltar les celebracions d'obertura i clausura del Concili Tarraconense per fer-se’n càrrec. També en les celebracions dels 1750 anys del martiri de Sant Fructuós que va dirigir.
La llista de responsabilitatS, activitats, articles i conferències ocupa més de vint a pàgines a miscel·lània d’homenatge que es va publicar el 2010
Les responsabilitats de govern no el van apartar de l’àmbit pastoral més directe que va exercir com a consiliari d’Acció Catòlica i de diverses confraries vinculades a la Setmana Santa tarragonina, com la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang. En l’àmbit educatiu, va ser professor al Seminari, a la Facultat de Teologia de Catalunya i a l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós. A més, va dirigir el Col·legi Sant Pau de Tarragona i l’Escola Universitària de Treball Social.
El món eclesiàstic de Tarragona, a Miquel Barbarà se’l recorda pel discurs que va fer en l’arribada de l’arquebisbe Jaume Pujol a Tarragona el 2004, qui també va servir lleialment. Un nomenament que va causar desconcert entre la majoria de diocesans per l’elecció d’un arquebisbe que no havia tingut cap vinculació amb la línia pastoral de la Tarraconense ni havia participat en el Concili Provincial. En l'ordenació de l'arquebisbe Pujol a la catedral, i davant del nunci que l’havia promogut, Barbarà va afirmar que “l’Església de Tarragona se sent qüestionada pel fet que, vivint com vivia amb la normalitat, per nomenar el seu pastor s’ha seguit un procediment extraordinari”. També és dels qui va expressar més clarament el seu disgust quan el 1995 un altre nunci, Mario Tagliaferri, va insinuar que el Concili Tarraconense havia estat operació política al servei dels “nacionalismes exacerbats”.
Des del seu compromís eclesial, Miquel Barbarà va mantenir un compromís amb l’arrelament de l’Església amb societat catalana i en el recent període de la política catalana va defensar publicament el dret a decidir. En la presentació de la miscel·lània el 201o explicava que sempre havia volgut mantenir la doble fidelitat a l’Església i al país: "M’agradaria ser d’aquests, i que en fóssim molts".
El 2010, el papa li va concedir el títol honorífic de protonotari apostòlic supernumerari, la distinció més alta per a un clergue. El funeral se celebrarà aquest dimecres 27 de novembre, a les 12h, a la Catedral de Tarragona.
