Mons. Miquel Barbarà i Anglès va rebre el 29 de març, Dilluns Sant, la distinció vaticana de protonotari apostòlic supernumerari, nomenament decretat per Benet XVI. Aquest títol honorífic, signat pel secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Tarsicio Bertone, li va fer a mans l’arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, en finalitzar la missa crismal. La distinció és considerada la més alta que el Papa concedeix a un prevere que no pertany al col·legi episcopal.
Les felicitacions van rodejar la persona de Mons. Miquel Barbarà: veïns d’Almoster, el seu poble nadiu, els germans en el ministeri, fidels i el mateix Cor i Orquestra dels Amics de la Catedral, que ell dirigeix, van manifestar-li les seves mostres d’afecte.
A Mons. Miquel Barbarà, al llarg dels anys, li han estat confiats diversos càrrecs de màxima responsabilitat dins de l’arxidiòcesi de Tarragona. Un sociòleg que ha estat secretari general i canceller de l’arquebisbat, vicari general i que fins i tot va exercir d’administrador diocesà durant els mesos en què la seu metropolitana i primada de Tarragona estigué vacant per causa del trasllat de Mons. Martínez Sistach a Barcelona i la presa de possessió de l’actual arquebisbe, Mons. Jaume Pujol. Mons. Barbarà va tenir també un paper destacat en la celebració del Concili Provincial Tarraconense de 1995, del qual va ser secretari general. Actualment és degà del Capítol de la Catedral, de la qual és també mestre de capella.
Com es va sentir en saber l’atorgament d’aquesta distinció?
D’entrada em vaig sentir com a estrany i una mica incòmode. Jo no esperava ni desitjava un reconeixement honorífic. Amb 38 anys d’estar al Consell Episcopal, jo mateix pensava que era l’hora de sortir-ne. Però jo no esperava res més que sortir per la porta gran. No esperava res més que el que es fa en qualsevol institució —o diguemne en qualsevol «empresa»— quan acaba una persona que s’hi ha dedicat molts anys. Ara bé, agraeixo ben de cor a l’arquebisbe Jaume i al papa Benet XVI aquest nomenament.
Molts desconeixíem l’existència d’aquesta figura eclesiàstica. Quina és la seva gènesi?
Jo també la desconeixia. Ara me n’he anat assabentant. Els orígens es remunten al segle IV, després de la llibertat concedida a l’Església. Són els que van començar a actuar de notaris del Papa. He llegit que durant alguns segles la promoció d’un protonotari es feia elevant-lo a cardenal. Fins a la reforma de Pau VI els protonotaris podien portar, a més dels hàbits actuals, mitra, pectoral... i hi havia un ritual de pontifical celebrat per un protonotari. En el meu cas es una distinció honorí fica. Es diu supra numerum, és a dir «més enllà del número», que deu voler dir més enllà dels que actuen com a tals a Roma.
S’ha dit que és un reconeixementals seus quasi quaranta anysde servei curial a l’arxidiòcesi deTarragona.
Aquesta és la intenció que ha manifestat públicament i repetidamente el Dr. Jaume Pujol. Ho accepto així. El que puc dir és que són més de 40 anys, ja que amb el cardenal De Arriba y Castro, als anys 1969 i 1970, ja actuava de fet com a secretari dels vicaris episcopals, més en concret del llavors Mn. Joan Martí Alanis, després arquebisbe bisbe emèrit d’Urgell. Amb ell vam portar l’assemblea diocesana
de preveres dins el moviment del que es va anomenar Asamblea conjunta obispos sacerdotes. Amb motiu d’això i per aquesta qüestió ja vaig tenir responsabilitats interdiocesanes.
Dins l’organigrama diocesà les seves responsabilitats han estat moltes. Des de quin lloc ha pogut servir millor l’Església de Tarragona?
No ho sabria dir ja que he intentat servir-la des de totes les responsabilitats que he tingut, més importants o no tant. Naturalment que jo tinc la impressió que on l’he pogut servir millor ha estat com a secretari general i canceller, com a vicari episcopal, com a vicari episcopal de Pastoral i com a vicari general, períodes de durada semblant: 13 anys, 13 i 12, total 38 anys al Consell Episcopal. Tanmateix he de dir que tinc la impressió que ha quedat molt per fer. Potser he pogut fer poca cosa. Jo desitjava per a la nostra arxidiòcesi moltes realitats que no em semblen aconseguides.
Ha servit, molt directament, diferents arquebisbes. Què destacaria de cadascun d’aquests pontificats?
Ha estat una estreta col·laboració amb cinc arquebisbes, si compto els serveis fets durant el pontificat del cardenal De Arriba y Castro, al qual ja vaig acompanyar molt per Roma, quan ell assistia al Concili Vaticà II i jo era estudiant. Li vaig fer molt de secretari. Agraeixo la confiança de la pregunta però tothom comprendrà que no expressi el que penso de cada arquebisbe que he servit. Jo he dit moltes vegades que, com el sant diaca que abans del martiri va manifestar: «Jo no adoro Fructuós sinó el mateix que Fructuós adora», he intentat ser fidel a cada arquebisbe que he servit. Però el que em sap greu és que de vegades els mateixos que han enviat un arquebisbe i et demanen que li siguis fidel, quan ja no hi és, facin una mala valoració de la teva fidelitat, com si fos una cosa mal feta, en comptes de valorar la fidelitat a qui tu no has escollit.
Ha viscut, de prop, temps canviants socials, polítics i a l’Església del nostre país. En pot fer una valoració resumida?
Certament sóc conscient que m’ha tocat viure moments molt importants de l’Església en el nostre país. Globalment en faig una valoració positiva. Penso que en certs moments hi va haver idees molt clares sobre tot això que de vegades hom té la impressió que no han continuat tan clares. En el momento de la transició política penso que vam fer una feina molt ben feta.
El Concili Provincial Tarraconense ha respost a les expectatives?
Penso que el Concili Provincial Tarraconense va ser una gran obra de les nostres diòcesis. Molts conjunts de diòcesis (d’altres llocs; fora de les nostres) desitjarien tenir un marc pastoral com el que tenim nosaltres, com el del Concili, i no el tenen. Nosaltres tenim una mena de desgràcies: hi ha hagut coses bones que hem desaprofitat, per molts factors, que ara seria llarg d’explicar, entre els quals, només per dir-ne alguns: un esperit supercrític, que no porta enlloc, un puritanisme bloquejador, els personalismes frustrants, una espècie d’incapacitat per avançar amb un «coneixement acumulatiu», cosa que vol dir que sempre hem de tornar a començar de nou i a reinventar el Mediterrani i un molt llarg etcètera, fins acabar amb la responsabilitat dels que van anar informant malament a Roma, com allò de «no patiu... a Roma ja saben el que es pot esperar d’aquest concili!». Algú ja deu haver donat comptes a Déu de tot això, però algú encara els ha de donar. L’anomenada unitat pastoral de Catalunya, de la qual vaig ser un defensor convençut, no ha tingut els suports que hauria hagut de tenir. És important saber que tenim documentació dels anys cinquanta del segle passat de personatges clau com el Dr. Carles Cardó i el Dr. Viladrich, secretari del cardenal Vidal i Barraquer, que llavors ja deien: «Ens volen dividir Catalunya i no és per raons pastorals sinó polítiques.» Aquells van ser homes lúcids. Les resolucions del Concili Provincial Tarraconense, a més dels fruits de directoris i llibres de pregàries i de cants..., encara podrien donar molt de fruit, potser completant o reorientant alguns punts que s’han de tenir presents en el moment actual, després de 15 anys. Però tornem a caure en aquesta espècie d’oblit del passat i de tornar a començar de nou. Així no avancen les institucions serioses.
Com a degà del Capítol de la Catedral, què falta fer per culminar el procés restaurador del temple?
Estem a punt de començarla restauració i neteja de totl’interior de la catedral, queen diem la 4a fase. Preparemja la documentació per sipodem aconseguir la 5a, queafecta el claustre, algunescapelles laterals...Estem amb una gran obraque és el Museu diocesà. Fadeu anys que s’hi treballa ipotser encara queda feinaper a sis anys més.Hem d’agrair l’aportaciódel Govern Central, de laDiputació de Tarragona, del’Ajuntament de Tarragonai de l’arquebisbat. Esperemi desitgem que s’hi impliquimés el Govern de la Generalitatde Catalunya.És important l’aportació dels fidels.Gràcies a l’interès i la promoció de l’arquebisbeJaume, amb l’ajut dels fidels,s’ha restaurat la capella del Santíssim, que és una joia del Renaixement.
Per a quan el nou orgue?
La pregunta anterior s’ha de completar amb aquesta qüestió de l’orgue. Segons el contracte signat amb l’empresa constructora d’Holanda, s’havia d’inaugurar aquest any per Nadal. Ara hem tingut la sort de la concessió de la restauració de l’interior de la catedral. Això vol dir que s’ha de retardar. Segurament seran uns dos anys més. Tot això cal tractar-ho amb l’empresa que farà la restauració de l’interior de la catedral. Mentre duri aquesta restauración evidentment no es pot instal·lar el nou orgue. Penso que tindrem un molt bon orgue. Un gran orgue. Així ho desitjo i espero.
