Editorial 88
A L’Agulla tenim el costum de redactar l’editorial després d’una llarga i reposada tertúlia al voltant d’un cafè. Contrastem experiències, busquem el consens, divaguem una estona, passem d’un tema a l’altre... No sempre és fàcil seguir el fil. Ni fer-ne una síntesi.
Aquesta vegada constatàvem com en els nostres ambients –cristians, militants en associacions diverses de l’esquerra en general– costa mantenir la coherència entre allò que és políticament correcte i allò que tenim arrelat al cor, o a les vísceres. Una cosa és el discurs públic i una altra allò que expressem els militants de base. I veiem, per posar un exemple, com ens costa assumir amb naturalitat i sense prejudicis la immigració: als partits, als sindicats, a les associacions, entre el veïnatge i també dins les comunitats cristianes. O com és de difícil posar el bé comú per damunt dels interessos particulars o de grup. O, senzillament, constatem com la gratuïtat de la militància queda sovint enterbolida també dins de les nostres organitzacions per una recerca del benefici personal o per l’exigència d’un reconeixement explícit expressat en una forma o altra de gratificació.
Al costat d’això descobrim com al nostre voltant creixen i s’articulen noves formes de lluita, que busquen altres maneres d’organitzar-se, més assembleàries (que no és sinònim necessàriament de més democràtiques) i que sovint desconfien, de vegades amb raó, de les associacions tradicionals. Signe també d’un relleu generacional no sempre fàcil. Són símptomes d’una voluntat de renovació social i democràtica que celebrem i que sovint roman invisible en els grans mitjans de comunicació. Un signe de vitalitat que ha de madurar, que ha de poder recollir l’experiència i els fruits de generacions anteriors, i que alhora pot aportar aire fresc i noves creativitats. Perquè ens necessitem mútuament.
Però per donar fruit, ens cal a uns i a altres aprofundir en la complexitat dels problemes i evitar demagògies, viure a fons la fraternitat, afrontar les dificultats per assumir els valors que proclamem i que no sempre vivim, confiança mútua, generositat i gratuïtat, voluntat participativa i respecte democràtic. Valors tots ells que no porten segurament a un èxit immediat, però que posen les bases d’una transformació social més profunda i més sòlida, valors que es poden viure des de la senzillesa i que són a l’abast de tothom, valors on els cristians reconeixem l’Evangeli. Malgrat l’aparent indiferència, o la por al fracàs, o la fragilitat de les eines dels qui no tenim poder, són aquests valors els que realment poden transformar el món.
